[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
L’atur serà imbatible, sobretot al turisme i als serveis de restauració, molt pitjor a la costa que a l’interior, pitjor a Barcelona que a Sabadell. Les accions de política econòmica i d’ocupació seran bàsicament de l’Estat (per no dir d’Europa) i, en menor mesura, de la Generalitat. I, no obstant això, hi ha un paper per als municipis.
Qui ho fiï tot a una renda mínima ignora que cal generar ocupació, que no es poden deixar generacions de joves sense accedir al mercat laboral, i que només el treball aporta dignitat. La dreta econòmica i l’esquerra banal poden coincidir en els avantatges de la renda mínima, la qual no toca res de l’estatus econòmic, ans el reforça per la crisi: més classisme, més poders econòmics salvats, menys petites empreses i més autònoms enfonsats. Per això ens cal generar ocupació.
A part d’estúpid, és inviable un país amb rendes de jubilació, d’atur, de PER, d’inserció social…, en plena bancarrota de la Seguretat Social… i amb un gran atur estructural ara reforçat i, per contra, no pensar a destinar els mínims recursos a generar ocupació. Cal ajudar més el treball que la desocupació. I tot això queda al marge dels ajuntaments, però a aquests els cal fer la reivindicació de poder generar una petita part d’ocupació d’emergència social.
Fa trenta-cinc anys l’ocupació comunitària va fer aquest paper. Si veiem la gran vorera de la ronda Zamenhof…, doncs es va fer amb aquesta ocupació, amb llambordes del carrer de la Salut, el qual es renovava també per ocupació comunitària, amb ingressos de contribucions especials que ajudaven l’aportació dels materials… i amb uns bancs metàl·lics que es va afusellar d’uns d’Edimburg (sempre vaig pensar que ens demandarien per propietat industrial…), amb dones treballant de paleta (escàndol a l’època). El regidor Francisco Morales portava una empresa de 700 treballadors en alguns moments, va fer valer que els sous havien de ser a conveni i que calia un treball amb sentit, superant la previsió del govern central, que era de fer quadrilles per escombrar carrers, i pagar-los només un ajut no laboral. I es va fer amb sou, seguretat social i prestacions d’atur. Ara sembla evident i senzill, però no ho era. I la ciutat va canviar, es van arreglar escoles, places, carrers…
Més tard, ara fa 12 anys, amb el Plan E de Zapatero, ja només es van fer obres per a empreses convencionals, sense una voluntat d’incidir en una emergència laboral. Ens sentíem massa rics per arremangar-nos a voler organitzar el treball.
Ara el problema de l’atur demana, com en els primers anys de l’alcalde Farrés, una acció contundent en ocupació. Acció que no resoldrà, certament, el problema de fons, només el pot pal·liar, però tot i així aquest empeny és necessari.
Podríem acabar la ronda Zamenhof fins a la plaça Catalunya, que va quedar inacabada, però podríem fer coses amb més sentit social. Per exemple, posar professors de reforç per a alumnes de les escoles amb més dèficits, per exemple a Can Puiggener i Torre-romeu, on el fracàs escolar és màxim i on el Pla de l’anterior regidor d’educació només parlava, com a solució, de fer una escola nova. Podríem reforçar els serveis socials i les entitats socials, podríem assegurar pràctiques efectives d’una FP dual amb les empreses, o generar una primera ocupació per a graduats i llicenciats, i també molts tècnics joves podrien desenvolupar projectes de rehabilitació, energètics…, a favor dels habitatges menys dotats, etc.
Només ens salvarà el treball. La valoració positiva del treball per part de la societat i, en conseqüència, l’esforç de fer-lo visible. No seran uns Pactes de la Moncloa, tampoc un Pla Marshall, ni un rescat europeu allò que ens traurà del forat, serà un New Deal. Això és, una acció política que dinamitzi tota la societat, i en aquesta transformació als ajuntaments els cal reivindicar el seu paper i liderar una acció amb sentit social, que generi feina i que el resultat de la feina sigui també socialment valuós. Ens cal que Farrés faci de Farrés.
