[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
La recerca d’un acord entre govern i oposició i entre Ajuntament i ciutat, que ara es planteja, haurà de resoldre allò pendent des de fa anys: un projecte de ciutat i la millor relació entre poder polític i societat civil. Ara és més urgent, però no diferent i hi arribem buits d’idees i maneres de fer. Començarem per la relació amb la ciutadania.
La responsabilitat principal és del govern i fa poc, dels partits que hi eren. Els afecta a quasi tots: Comuns-Podem, PSC, ERC, PDeCat, CUP-Entesa… Només Cs i PP en queden al lateral per ser marginals en les aliances.
Si anem a fons, els partits es comporten com a franquícies de marques generals, sense lligam real amb els electors locals. No tenim ni la proximitat dels pobles petits, ni la mediació dels mitjans de comunicació com a Barcelona. I això produeix un buit que no l’omple la relació personal amb la gent al carrer. Una societat estructurada demana concretar la permanent promesa electoral de participació i portes obertes. Però els partits juguen al tot o res: tot el poder als guanyadors i la desaparició dels perdedors.
El punt central del problema radica en la manca permanent d’exercir la representació política i no en fórmules de taules temàtiques on la gent només es desfoga. Cal un canvi substancial dels representants polítics, entre ells i amb la ciutadania. I el primer pas ha de ser dins l’Ajuntament com a institució. Ho he esmentat altres vegades: les comissions del ple han de rebre la ciutadania, les entitats i parlar, com es fa a tot parlament. La decisió serà del ple, de les majories, però cal el contacte formal amb la ciutadania organitzada. És inexplicable la pèrdua de rigor i dignitat, la desaparició durant quatre anys dels nostres representants… fins al gran xou de la següent campanya electoral, on es promet tota l’obertura. Aquesta comèdia ha d’acabar. Fa segles, els regidors es revestien amb vestidures que indicaven la seva dignitat, mentre que ara es despullen del càrrec.
Les eleccions no són un concurs, a tot o res, per assolir el govern, són l’atorgament de la representació.
És patètic que el gran moment de la relació entre entitats de la ciutat i el conjunt de la representació política sigui només la recepció de la Festa Major. Tampoc no són suficients els contactes puntals amb l’alcaldia o el regidor de torn. Cal l’audiència a les comissions del ple, ser rebut pel conjunt de les forces, amb la solemnitat deguda. El presidencialisme dels ajuntaments no significa la fi de la representació política al ple.
Per acabar-ho d’adobar, ara els deures són punyents. Seran capaces les forces polítiques de fer un guió compartit de sortida de la crisi, almenys entre un nombre de forces significatiu? Seran capaces de fer una proposta directament política, que no sigui un dictamen preparat per tècnics? Seran capaces de compartir amb la ciutat una visió i un projecte?
Juguen a manar, quan governar és un pas posterior a la representació popular que està per damunt. Els nostres polítics no es respecten a si mateixos, ni a nosaltres, en aquesta funció. Les comissions actuals del ple són, des de fa molt temps, un simulacre, una barreja de regidors i funcionaris, només un pas obligat per portar papers al ple, res més. Tots aquests actes no admetrien l’escrutini de la transparència pública.
I la solució no és el Consell de Ciutat que era el monòleg que va instituir Bustos. Tampoc cal la recerca a l’estranger d’experiències de participació, obsessió de la regidora corresponent, sinó que la solució està en la dignitat del ple i al seu entorn formador de voluntat, diàleg i decisió.
Cal instituir el dret d’audiència i el de petició per part de la ciutadania. Calen comissions obertes i altres de tancades. Fa molts anys es va intentar el dret de veu al ple per part d’entitats, en el que era una simplificació del problema. Ara, quaranta anys després, estem en molta millor disposició i en més urgència de resoldre-ho.
En síntesi, el greu problema polític local és la manca d’institucionalitat per part dels nostres polítics i de l’Ajuntament en el seu conjunt, un fet que crema la relació amb la societat.
