[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Michel Houellebecq, en una recent carta enviada a l’emissora France Inter, pronosticava que “No ens despertarem, després del confinament, en un món nou; serà igual, una mica pitjor”. Segons l’escriptor francès, la pandèmia tindrà l’efecte d’accelerar certes mutacions que ja estaven en curs a la nostra societat. Entre elles, destaca la desaparició progressiva del contacte humà causat per avenços tecnològics com la VOD, el teletreball, el comerç electrònic o les xarxes socials.
De fet, alguns amics m’han explicat, desconcertats, com els seus fills adolescents no volien sortir al carrer quan va iniciar-se la fase 0. Per què sortir? A casa no els faltava de res: tenien videojocs i estaven connectats a través de múltiples xarxes socials amb els seus amics.
En l’àmbit professional, sembla clar que avancem cap a un nou equilibri. Ana Botín, per exemple, apuntava, en una entrevista a El País, que el Banco de Santander estudia un escenari mixt, en el qual els empleats puguin combinar dos o tres dies setmanals de treball a casa. I Mark Zuckerberg, el més llest de la classe, preveu que la meitat del personal de Facebook treballi en remot, ajustant a la baixa els seus salaris en funció del nivell de vida de la regió des d’on teletreballin. Els accionistes es freguen les mans.
Com afectaran aquests canvis les ciutats? Greg Clark, reconegut consultor urbanístic, creu que aquesta nova tendència pot suposar un impuls per a les poblacions de les segones i terceres corones metropolitanes. Això pot acabant essent una oportunitat per a Sabadell, atesa la nostra situació geogràfica privilegiada i les excel·lents comunicacions. El nou paradigma, de fet, pot redefinir el concepte de ciutat dormitori, amb el qual sovint se’ns pretén etiquetar.
No dubto que les bondats del teletreball són moltes; ara bé, tot plegat també té un costat tenebrós. Tant de bo Houellebecq erri en el seu pronòstic i no acabem convertint-nos tots en personatges isolats dins d’un quadre de Hopper. A títol individual, mentre pugui, jo continuaré llegint els diaris en paper, comprant als mercats, emprovant-me les camises i anant al cinema. No per militància, sinó per plaer. Perquè el meu món, en paraules de Zweig, és el món d’ahir.
