[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
La importància de l’hospital Taulí en aquesta crisi s’ha revelat decisiva i ha fet més obvi que ha de ser objecte d’una estratègia de ciutat.
Aquesta realitat forma part d’un fet ciutadà i de capitalitat, ja que el seu àmbit sanitari aplega la meitat aproximada de la comarca (anomenada Vallès Occidental Est), essent la resta àmbit de Terrassa (Vallès occidental Oest). Amb tot, aquesta divisió és coixa, ja que a Sabadell no hi compta ni Sant Quirze, vinculat a Terrassa, ni Palau-solità i Plegamans ni Santa Perpètua, vinculades al Vallès Oriental, o Montcada amb Barcelona. Fins i tot l’Hospital de Terrassa és àrea de referència per al barri de Can Rull de Sabadell. Aquest desequilibri parteix de la insuficiència hospitalària del Taulí, amb 504 llits, respecte a l’àmbit de Terrassa, amb dos centres: Mútua i Hospital de Terrassa, amb 730 llits, que és de l’ordre d’un 50% més (dades del 2017 del Pla Estratègic Sanitari del Vallès Occidental 2017-2020).
I, amb tot, aquest àmbit Est, el nostre, és lleugerament més poblat que l’Oest i destaca dins la Regió de Barcelona, després dels àmbits del Barcelonès Nord i Maresme i del de l’Hospitalet i el Delta del Llobregat. Hem d’esmentar que el nostre, com el de Terrassa, són àmbits més poblats que cada una de la resta de les regions sanitàries de Catalunya (formades al voltant de les tres capitals provincials, més Catalunya Central, Ebre i Pirineu).
La política hospitalària és, per aquesta situació, política territorial, o dit a l’inrevés, el fet territorial és eina, o base, de polítiques sanitàries, econòmiques i de capitalitat.
Que avui encara existeixi un mapa de la subcomarca de Sabadell, i que ens repartim paper de capitalitat amb Terrassa, no deixa de ser encara un fet important, quan normalment el mapa que se’ns imposa és la definició de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que arriba a un carrer de Sabadell i comprèn des de Barberà i Badia, aigües avall fins a Montcada. Una mirada àmplia del cas, per tant, comporta la reivindicació de la ciutat i el seu àmbit, cooperar amb Terrassa, i amb la resta de Vallès i fer un paper adequat dins la regió de Barcelona, abans que una exclusiva mirada local de ciutat que ignori, fins i tot, la seva àrea d’influència. Per sort, el mapa sanitari és més equilibrat que l’administratiu metropolità, que ens té com a segona corona marginada.
Realitzar política sanitària a Sabadell a favor de la ciutat i amb el Taulí com a punt de mira comporta obligacions locals. Entre elles, l’aportació de capital al Consorci, amb l’assignació de terrenys. Només la ciutat, per via de l’Ajuntament, pot ampliar l’àmbit, per exemple, amb la vella Caserna de la Guàrdia Civil i els solars adjacents, escola Samuntada inclosa, si cal, i amb els solars d’aparcament i els primers pendents vers el Ripoll. Només la ciutat pot dibuixar, com fa anys, un nou pla urbanístic del Taulí que encaixi nous possibles centres, residències d’estudiants, i tot tipus de serveis complementaris…, i només la ciutat pot reivindicar amb força una estació ferroviària a la línia R4, davant per davant. Aquesta és la feina a fer i aquesta reprendria el camí fet fa anys amb la creació del Consorci i l’actuació d’urbanització que s’hi va fer amb diners procedents de l’Eix Macià. Cal una ambició com aquella, ni més ni menys, i materialitzar-la.
L’actuació urbanística és una eina pròpia que ha de ser un instrument que acompanyi la demanda a més equipament i més categoria reconeguda a l’hospital. I tot plegat s’ha de fer amb lideratge sobre l’àmbit de la seva àrea, que són, com a mínim, els 10 municipis actualment reconeguts. Això implica superar l’àmbit restringit de les polítiques municipals a les quals els fa molta mandra actuar més enllà del terme municipal i que, de manera continuada, es pleguen a les decisions barcelonines i metropolitanes. I, per fer-ho, cal un acord i una cooperació de l’Ajuntament amb les institucions ciutadanes, moltes de les quals operen a un àmbit que també és de subcomarca.
