[Per Josep Gisbert, periodista]
Tot i que de moment les prioritats han canviat a causa de la crisi del coronavirus, a Sabadell ni tan sols li cal reorientar la seva existència i recuperar la personalitat perduda [veure Fins quan una ciutat en crisi?, del 12-12-2019], i ara amb més motiu encara, sinó que després de tants anys de decadència fins i tot les petites coses del dia a dia no funcionen com ho haurien de fer. I quan el que falla és el més essencial, més difícil és afrontar els reptes estructurals i revertir les tendències negatives.
El problema més gran és que avui a Sabadell no rutllen coses tan bàsiques com, per exemple, l’estat dels carrers. Moltes vies públiques estan tan depauperades que se n’hauria de reasfaltar completament la calçada –s’arriben a veure fins i tot les llambordes que hi ha a sota– i refer de cap a peus les voreres –amb rajoles trencades, rebotides o desenganxades que són un perill– i no només apedaçar-les amb pegats que no fan més que perpetuar-ne la precarietat. Alguns carrers, de tan deixats, s’han convertit, de fet, en autèntiques muntanyes russes, tant per als vehicles com per als vianants, que han de sortejar com poden sots, bonys i tota mena d’entrebancs. Entre aquests, mereixen una menció especial, perquè es tracta d’obres gens reeixides, els rasants de les voreres amb la calçada fets en els passos de vianants d’algunes cantonades, se suposa que per facilitar el pas, però que com que es van fer de qualsevol manera a la pràctica són un veritable nyap que encara dificulta més el trànsit de cotxets, carretons i cadires de rodes, per no parlar de la gent que es veu obligada a anar amb crosses o bastó.
L’enllumenat públic és també deficient i insuficient a gran part de barris de la ciutat i la manca de papereres és clamorosa arreu, quan com a mínim n’hi hauria d’haver una a cada cantonada per permetre que les deixalles no s’escampin i per evitar que els irresponsables que les tiren a terra tinguin excusa per continuar-ho fent. Els carrils bici, quan hi són, no se sap ni on, ni com comencen ni s’acaben. Milers de parterres, a més, esperen, buits, que els plantin els arbres per als quals van ser concebuts, un cop els que hi havia originàriament s’han mort o fet malbé. I quilòmetres i quilòmetres de cables elèctrics i de telefonia pengen de qualsevol manera per damunt de façanes i teulades sense que ningú no tingui la més mínima voluntat de posar ordre en un desgavell que atempta contra l’estètica urbanística i el bon gust arquitectònic.
Per si no n’hi hagués prou, Sabadell pateix el que ja ha esdevingut una plaga en absolut menor: la crema de contenidors d’escombraries. Res a veure amb els contenidors incendiats a Barcelona en protesta per les sentències del judici de l’1-O, tret d’alguns casos del mes d’octubre passat. Es tracta d’una pràctica vandàlica que fa anys que dura i que ha deixat un rastre de carrers amb les voreres i l’asfalt literalment trinxats per les flames, mobiliari urbà malmès, vehicles cremats i façanes i obertures d’habitatges calcinades. I el més sorprenent del cas és que, malgrat els indicis que hi ha hagut sobre la possible autoria, a hores d’ara els focs encara es continuïn reproduint.
La llista de greuges podria ser més llarga –el desori urbanístic mereix un capítol a banda–, però de moment n’hi ha prou per evidenciar que les coses més essencials efectivament no funcionen i que la responsabilitat que sigui així és, en bona part, de la inacció dels diferents governs municipals des de la inefable etapa de Manuel Bustos. Què hi farà l’actual equip de Marta Farrés en un moment en què, per molt complicada que sigui la situació, mantenir les petites coses deixades de la mà de Déu és un luxe que la ciutat no es pot permetre si no vol veure el futur encara més hipotecat?
