Història

Cal Salas, Col·legi Mercantil, Cal Colillas o Cal Tatxé

Retrat de Lluís Salas i Chandri
Retrat de Lluís Salas i Chandri / AHS

La letra con sangre entra” i“Passar més gana que un mestre d’escola” són dues conegudes, i antigues, frases que havien assenyalat l’ofici de mestre. La primera és del segle XVIII, l’altra és de cent anys després.

A través de la Ley de Instrucción Pública, de setembre del 1857, coneguda com a Ley Moyano, l’Estat regulava l’ensenyament per primera vegada. Establia que la feina dels mestres l’havien de pagar: la meitat els ajuntaments i l’altra meitat els alumnes. No tots els mestres podien rebre la seva paga. La misèria, àmplia i múltiple, ocasionava que a molts racons del país el mestre fos el més pobre del poble. Ningú volia fer aquell ofici.

El real decret de 26 d’octubre del 1901, promogut per Romanones, va corregir aquella anomalia. S’establia que l’Estat assumiria el pagament dels havers dels mestres. També apujava fins a 12 anys l’escolaritat obligatòria.

Entremig, la sensació era de desastre i d’emergència. No hi havia vocació. Mancava pedagogia. Per sortir del pas, per promocionar la feina de mestre, van establir un decret que deia: “Podran ser Maestros los espanyoles de mayor edad, aunque no sepan leer ni escribir”.

Aquesta darrera i curiosa anècdota l’havia explicat, amb humor seriós, el mestre sabadellenc nascut a Andalusia Lluís Salas.

Lluís Salas i Chandri va néixer a Còrdova l’any 1896. De ben jove es va traslladar a Sabadell. Compartia amb la seva germana Purificació la vocació per ensenyar. Bons pedagogs, s’hi van dedicar tota la vida. Ella a Sant Quirze del Vallès, on hi ha una escola i un institut que duen el seu nom.

Lluís Salas va entrar de professor a Cal Tatxé, que aleshores duia el nom de Colegio Mercantil i el seu propietari era el senyor Domingo Colillas. L’any 1913, amb altres mestres i alumnes del col·legi, van fundar l’equip de futbol Mercantil Sporting Club. Ell en va ser el primer president.

La vinculació de Lluís Salas amb l’escola va ser total i absoluta. El seu entusiasme i el seu concepte de la pedagogia van encaixar a la perfecció. A més, va tenir un punt culminant quan es va casar amb la filla del senyor Colillas. Del matrimoni en van néixer els fills Emili, Domingo i Maria Lluïsa. En faltar el seu sogre, Lluís Salas en va esdevenir propietari. De manera que aquella escola que havia nascut l’any 1850 amb el nom de Cal Tatxé, després anomenada Cal Domingo Colillas i més tard Colegio Mercantil, ja es coneixia, també, com Cal Salas.

La segona meitat del segle XIX a Sabadell hi havia diverses escoles. Entre d’altres, hi havia els Escolapis, per a alumnes de classe benestant; les Carmelites i les Escolàpies per a nenes; l’Escola Nacional per a alumnes de classe humil; Cal Senyor Jaume Montblanch, que no ensenyava catecisme; o Cal Tatxé per a fills d’obrers.

Ara és un comerç de roba de vestir que regenta un net del senyor Lluís Salas, però durant més de cent vint anys va ser una escola per a alumnes de classe treballadora. Un emblemàtic i mític col·legi, molt conegut, pel qual van passar milers de sabadellencs, que sortien amb prou preparació per seguir estudiant o per guanyar-se la vida amb suficiència.

A la nostra època, l’escola estava formada per cinc aules i un pati estret i llarg. L’educació física es duia a terme al camp del Mercantil, allà, tots els alumnes formats al mig del camp i tesos com raves, havíem d’apujar i abaixar els braços a cada toc de xiulet del senyor Aldea. En deien gimnàstica sueca. També s’anava al camp del Gimnàstic-Mercantil (actual plaça del Treball), on els senyors Josep Molins i Primari Calvet ens iniciaven a l’atletisme.

El senyor Salas era un gran amant de l’excursionisme. A peu, i amb ell al davant, es feien unes llargues sortides: a les Fontetes de Cerdanyola, al Mas Pinetó o a Les Arenes. Aleshores el trànsit rodat no representava cap mena de perill.

El senyor Lluís Salas va donar al col·legi un segell propi. La seva rectitud i severitat eren prou conegudes, però alhora admirades per tothom. A més, era un pedagog de cap a peus. S’identificava més amb la història i el llenguatge i era un gran defensor de l’educació cívica i moral. Era un home de traç enèrgic, tant a la pissarra com a la seva vida real. De no ser mestre li hauria agradat ser escriptor-moralista.

A les velleses havia explicat: “… tots els meus alumnes s’hauran situat a la vida… tots deuen anar amb cotxe, menys jo. Alguns deuen ser rics, jo no…

També parlava dels mestres que havien passat per Cal Tatxé: els senyors Forrellad, Figueras, Deu, Comas, els dos Rallos (Manuel i Josep), a més de Serrasanta, Gorro, etc. Tot i que els seus fills Emili i Domingo també van exercir uns anys de mestres, no van donar continuïtat a l’escola, que va tancar l’any 1973. El senyor Lluís Salas va morir l’any 1984. L’any 1968 havia estat distingit amb la Medalla de Plata de la Ciutat.

Botiga actual

Botiga actual / JBC

Comentaris
To Top