[Per Marc Argemí, periodista]
És possible un descans reparador, amb la piconadora de previsions anomenada coronavirus de companya quotidiana? En moltes situacions personals, l’agost i les vacances que tradicionalment associem a aquest mes han estat una mena de terra promesa, un oasi llargament anhelat on reposar forces.
Però la realitat és que les cues, enlloc de fer-les a les gelateries d’un passeig marítim, alguns les estan fent a les proves PCR, i, pels qui no saben si el proper curs tindran feina, la desconnexió resulta una missió gairebé impossible. La pregunta sobre el descans no és sobrera.
És cert que, com diu la dita, els cansats són els que fan la feina, però també és igualment veritat que una tensió continuada sense moments de repòs pot trencar els nervis de més d’un i de dos, com malauradament molts hem pogut comprovar en el nostre entorn proper. Es precisa un descans, però no existeixen factors que lligàvem amb ell, com una manca de preocupacions, o un ambient assossegat. Com fer-ho? Amb una bona estratègia.
Si us agrada la història i la política us recomano Grandes estrategias, de John Lewis Gaddis (Taurus, 2019), que ha estat el primer llibre de les meves vacances. L’autor repassa la manera com han pres decisions grans figures de la història de la humanitat, des de Juli Cèsar fins a Felip II, passant per Napoleó i Abraham Lincoln, entre molts d’altres. La tesi, molt resumidament, seria que els estrategues es poden classificar en dos grans grups: els eriçons i les guineus. Els eriçons tenen molt clara una idea, i van molt determinats a aconseguir-la. Són caparruts, obstinats, i estan molt segurs de com funciona el món. Felip II, Wilson, Juli Cèsar o els dictadors del segle XX, diu Gaddis, eren eriçons, “que van preferir aplanar la topografia en lloc de moure’s per ella”.
Les guineus, en canvi, fan el contrari: assumeixen la topografia i s’hi mouen com poden. Personatges com els pares fundadors d’Estats Units, “eren prou humils com per no saber mai amb seguretat el que havia de venir, posseïen la flexibilitat per adaptar-s’hi, i l’enginy per acceptar i fins i tot per aprofitar les incoherències”. Les guineus són més àgils, però més insegures .
Tot plegat venia a tomb del descans. Si l’estratègia es pot definir com l’alineament de les aspiracions -potencialment infinites- amb les possibilitats reals -necessàriament limitades- el bon descans és el que aconsegueix la proporció correcta entre aspiracions i possibilitats. De fet, no hi ha cosa més esgotadora quan un vol descansar que la frustració de les expectatives. Perquè el descans no és només una absència de fatiga: la nostra ment hi juga un paper crucial quan idea els plans de descans, en la mesura que estableix paral·lelismes entre el descans reparador i un seguit de condicions, sigui d’entorn natural, de companyia, d’estat d’ànim, de context laboral o de qualsevol altre factor.
Quan, per exemple, hem condicionat el descans a poder viatjar sigui com sigui, estem essent uns eriçons que ens estavellem quan la Covid-19 ens han posat en quarantena amb mig món. Per contra, plantejar les vacances com guineus implica acceptar les contradiccions -que caldrà prescindir de viatjar i malgrat això caldrà ser capaços de descansar- i moure’s a partir de les possibilitats reals. Una estratègia de descans idònia és, doncs, no fer-se l’eriçó i pensar com guineus. El possibilisme, tantes vegades injuriat en política, és en realitat la drecera per poder agafar forces pel curs que aviat començarà. Falta ens fa.
