JOAN BRUNET I MAURI

Sabem cap on anem?

[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]

Els mèrits del 2020 per ser proclamat l’annus horribilis de les nostres vides no tenen aturador, ja que si l’any s’estrenava amb un fenomen meteorològic singular –el Glòria–, unes setmanes més tard s’hi sumava la pandèmia viral del coronavirus i les seves derivades politicoeconomicosocials per, després, afegir-s’hi el desgavell politicoinstitucional desencadenat pel virus de la corona. A aquesta suma de fenòmens encara s’hi hauria de sumar la deriva econòmica i industrial que Catalunya ve experimentant com a mínim des que es desfermà la crisi econòmica del 2008. Fins aquell moment, el nostre petit país –des d’un punt de vista territorial– presentava unes credencials econòmiques i industrials que el posicionaven com a una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa, decidit a consolidar una doble capitalitat a Espanya: la política amb seu a Madrid, l’econòmica amb seu a Barcelona.

Les causes de la pèrdua de dinamisme i d’atractiu industrial de Catalunya són multifactorials. Per raó d’espai em limitaré a apuntar-ne solament dues: l’una de caràcter extern; l’altre de caràcter intern. L’externa: una de les coses que sens dubte més ha fallat els darrers anys –i que ens ha acabat per afeblir– ha estat la dubitativa estratègia política del sí, però no a l’hora de fer front a l’Estat, resultat de no haver valorat convenientment la capacitat, la legitimitat i els límits de la força i de l’autoritat moral que com a país tenim. La interna: la manca d’una política-pacte industrial de país capaç de motivar, retenir, potenciar i fer créixer el teixit empresarial i la indústria i de promoure la captació de talent, recursos i inversions de fora comptant amb el valor del capital humà i tecnològic del qual disposem. Per contra, han estat l’economia especulativa i la indústria del turisme de sol i platja les dominants, amb una aportació ben escassa de valor afegit.

Publicitat

Madrid es beneficia –ho ha fet sempre– de ser seu del govern espanyol i capital de la quarta economia de la UE. Denunciem –i no ens falta gens de raó en fer-ho– la pulsió centralista de l’Estat que tant ens perjudica. Però atenció perquè les xifres són tossudes i a voltes ens diuen que les coses no són com nosaltres pensem que són, menys quan ens comparem amb l’entorn. Si ens atenim a les dades sobre creixement econòmic de les comunitats autònomes el 2019, observarem que Navarra (amb un increment del 2,8% del PIB) va ser la comunitat més dinàmica de tot l’Estat. Darrere seu, Madrid (amb el 2,5%), València i Múrcia (amb el 2,3%), Andalusia (amb el 2,1%), Galícia i Euskadi (amb l’1,9%), i Canàries i Catalunya (amb l’1,8%, és a dir, amb un 0,2% per sota de la mitjana espanyola).

N’he fet esment abans. La dubitativa estratègia política que des de Catalunya s’ha seguit per fer front a l’Estat s’ha demostrat ineficaç a l’hora de fer-nos valer com a país i, tal com perseguia el projecte de Pasqual Maragall, consolidar Barcelona com a capital econòmica d’Espanya. Insistir en les injustícies –que com les meigasde haberlas haylas”– i no reparar en els errors propis per culpar de tots els mals el centralisme madrileny i de l’Estat no és una bona manera d’acarar la deriva econòmica i industrial –tampoc la política i la social– en què Catalunya es troba avui immersa. Menys si tenim en compte que ens movem en una economia globalitzada i en una Unió Europea en què els estats nacionals continuen jugant-hi un rol determinant. Els somnis són per perseguir-los. Però, per assolir-los, fa falta intel·ligència, estratègia, acords i sobretot complicitats i suma de voluntats. Contràriament, els somnis, somnis són...

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top