[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
El nou projecte de millora de l’espai del Passeig de la Plaça Major, posat a debat de la ciutat per l’actual govern, succeeix el del govern anterior. Podem dir-hi algunes coses: és clarament més ambiciós i de més inversió que el precedent, vola més alt i aspira a solucions més lluïdes, com també més arriscades, està fet des d’un grau de confiança més alt i menys des del temor. És també un projecte dirigit políticament, però amb més marge tècnic, amb millor articulació entre promotor i redactor, sigui perquè en succeeix un altre que el temps ha envellit, sigui per voluntat. I així, la posta a informació pública apareix amb més marge de maniobra per part de la ciutadania i més obertura a la crítica i a rebre opinions. Obertura que, lògicament, caldrà materialitzar.
A hores d’ara podem constatar clarament que l’anterior era de poca aspiració, ja que va mantenir l’hegemonia de l’asfalt, era tímid en el verd i dèbil en disseny, en el qual només sobresortia una discreta pèrgola de fusta situada sobre les escales dels ferrocarrils. Llavors s’hi veia massa la mà política tot posant límits a la imaginació del projectista, a les demandes ciutadanes fetes des de fa temps i, sobretot, molt poca ambició de fer un centre significatiu per a una ciutat important. Sabem que van treballar acomplexats davant “el que diran els barris”. I es va renunciar a un antecedent importat, que era la porxada dissenyada per Alfons Borrell, i és cert que per ara tampoc no s’ha recuperat, però temps hi haurà per parlar-ne. Però el cas fou la davallada en un realisme sense lluentor. I l’herència de quatre anys només han estat unes jardineres i uns bancs. Res més, quan alguna medalla més solvent s’haurien pogut adjudicar. És un clar exemple de com les eleccions també es perden per vol ras, tant ras que te la fots sense ni elevar-te.
L’actual projecte s’esforça molt més en el verd i en els arbres i posa en crisi l’asfalt universal reduint-lo a les àrees de pas rodat i de més desgast. Tocarem ara només aquest punt de paviments i, d’acord, és correcte posar més granet i menys asfalt i no incorporar un nou material. Però aquesta decisió és insuficient. Cal entrar en el detall, perquè en el com també ens hi juguem la virtut.
El paviment actual de lloses de granet, usat a tot el centre, és correcte en carrers de poca amplada, però el seu caràcter canvia a la gran escala. En tenim un exemple comparable a l’avinguda de la Catedral de Barcelona, que és un gran pla llis, també de granet, que talla com un ganivet. Allà és acceptable perquè els edificis de l’entorn, els monumentals i els de segon ordre, suporten perfectament aquesta contundència. El problema ve quan, com en el nostre cas, tenim una molt grisa arquitectura. Compareu ara amb la plaça de Sant Jaume de Barcelona, també amb arquitectura monumental i alguns edificis de mestres d’obres del XIX, però reforçat tot el conjunt per llambordes petites de basalt i unes franges de travertí. El resultat és que la peça menuda millora l’entorn. En aquest cas, els edificis reposen sobre un sòl que entenem més suau, més càlid, diferent de la duresa del pla uniforme. I és així com el nostre Passeig milloraria si el centre d’aquest espai fos granet, sí, però en llamborda, amb peça petita. Una plana central emmarcada per voreres, aquestes sí amb les grans lloses actuals.
És aquest un debat rar…?, marginal…? En absolut. Visiteu ciutats Pirineu enllà: arreu trobareu l’amabilitat de la peça petita i només les més grans ciutats poden tenir espais durs de llosa uniforme. La debilitat de la nostra arquitectura ha de ser dissimulada per una base amb més ànima. Més del noranta per cent de places del món ho són i en el nostre cas no podem emular l’avinguda de la Catedral per motius més que obvis.
