[Per Joan Cuevas, cap de projectes de la Fundació Bofill]
L’OMS i altres referents internacionals fa setmanes que han situat indicadors clau per saber si el nostre país té la pandèmia sota control o no. I les dades ens diuen que estem constantment a punt de perdre’l. Per exemple, per tenir la pandèmia sota control cal que del total de tests PCR, com a màxim un 5% haurien de ser positius. A Catalunya no anem prou bé, encara estem per sobre, al voltant del 8%. O l’índex de rebrot, que mesura els casos positius en els últims 14 dies per cada 100.000 habitants, que caldria tenir per sota de 100. A Catalunya fa massa setmanes que estem entre el 150 i el 200.
Aquesta situació de quasi descontrol, no només és preocupant per si mateixa. És sobretot alarmant perquè si volem combatre la crisi econòmica, social i sanitària, cal disposar d’un sistema de detecció i seguiment de casos de coronavirus que funcioni. Aquesta afirmació no la dic jo, la diuen una allau d’estudis, evidències, i institucions internacionals. I aquí estem, 6 mesos després de l’inici de la pandèmia, encara patint per disposar d’un sistema de rastreig que no acaba d’estar afinat.
Què passa amb el sistema de rastreig de casos? Llenço dues hipòtesis sobre dos àmbits que sembla que no acaben de funcionar bé.
El primer dels errors és entendre els recursos econòmics destinats als sistemes de rastreig com una despesa que no té retorn. No és així, probablement els diners dedicats als sistemes de rastreig és una de les inversions amb més retorn que es pot fer actualment. Tenir la pandèmia sota control vol dir garantir que les escoles tornen a funcionar, que els comerços i l’hostaleria pugui tornar a arrencar o frenar l’increment de l’atur.
Però hi ha un segon element que em preocupa més: cal gastar recursos però de manera intel·ligent. A casa nostra hem avançat molt poc en el disseny de serveis públics i tràmits administratius realment eficaços, i ara en patim conseqüències molt crues. En els últims 20 anys s’estan acumulant evidències que apunten que els tràmits administratius clàssics són poc efectius a l’hora d’arribar a tothom qui ho necessita. Per exemple, diferents estudis han analitzat diverses prestacions i programes de benestar i polítiques d’habitatge en diferents països europeus. Les conclusions són preocupants: entre el 40% i el 80% de les persones que necessitaven aquests serveis o prestacions no els arriben a gaudir.
Tot i que aquests percentatges no són directament extrapolables als serveis de rastreig de la Covid, sí que cal tenir present una idea: si els processos dels serveis públics no són fàcils i agradables per a qui els segueix, pel camí perden un percentatge molt rellevant de persones. I això en la gestió de la pandèmia és vital. Ja no valen serveis que funcionen d’aquella manera: cal excel·lència en els serveis.
La meva experiència personal recent no és gaire agradable. Fa uns dies vaig saber que havia tingut contacte amb una persona positiva de la Covid. A aquest conegut, al seu CAP ja li van dir que avisés personalment els seus contactes perquè segurament els rastrejadors ho farien massa tard. A mi em va costar 27 infructuoses trucades al meu CAP. Al final vaig haver de presentar-m’hi físicament, encara que sigui poc recomanable. I vaig haver d’esperar tres hores per fer-me la PCR en una sala amb 15 cadires i 10 persones sospitoses de la Covid. El problema no és que per a mi sigui desagradable. El problema és que si el procés és desagradable, ja sabem que un percentatge molt rellevant de persones sospitoses de Covid no seguiran el camí que toca.
Què és el que cal fer perquè els tràmits sí que siguin seguits per una majoria dels ciutadans diana? En els últims 15 anys cada vegada es parla més dels anomenats nudges. Es tracta de dissenyar els processos perquè estiguin plens de petites empentes. Per exemple: que per defecte s’iniciïn processos per si sols (que et truqui un rastrejador per defecte), fer els circuits visualment fàcils de seguir, garantir que l’experiència sigui suficientment agradable perquè el boca-orella sigui positiu, o fer que no hi hagi carrerons sense sortida. Algú podria pensar que tot això, en temps de pandèmia, és un luxe. No és això: l’evidència de les dades ens diu que, o ho fem així, o no estarem rastrejant els casos suficients.
Reformular tots els procediments des de l’òptica dels nudges pot semblar exòtic, però és el que fa anys que estan fent països amb sistemes públics potents, eficaços i ben valorats per la seva ciutadania. Amb programes específics per anar transformant tots els serveis. La pandèmia, doncs, ens assenyala amb claredat el necessari replantejament radical dels nostres serveis públics.
