[Per Carles Fité, periodista]
Una de les característiques del futbol és el contrast que habitualment hi ha després d’una temporada que acaba en ascens o descens. Un exemple: l’Espanyol va guanyar només cinc partits en tota la temporada passada, el que el va condemnar clarament al descens. Aquest any ja porta vuit partits guanyats amb només onze partits jugats. Ja veieu per on vaig.
Al Sabadell li passa tot el contrari. De moment només porta dues victòries quan la temporada passada a aquestes altures estava ja a les primeres posicions. Evidentment costa molt més adaptar-se al canvi si ets seguidor arlequinat que no pas si ets perico. Però és important ser conscients d’on venim, perquè estem aquí i en quines condicions. I en això, podem estar més que satisfets.
En l’àmbit social hem d’estar orgullosos. Els del Sabadell som molt del Sabadell. Tenir més de 3.000 socis en una temporada que no sabrem si podrem anar algun dia al camp és per treure’s el barret. Però és el mínim que podem fer per un equip que ens ha donat una de les poques alegries d’aquest 2020. Per això encara animo tots aquells que dubtin, que no hagin fet el pas perquè no podran anar a la Nova Creu Alta, que facin aquest gest de fer-se soci per agrair aquest ascens i ajudar un club que està més viu que mai.
Perquè en l’àmbit institucional també s’està treballant molt bé. El club ha guanyat estabilitat i confiança. Amb una estructura professional impecable i amb un grup inversor que no estira més el braç que la màniga i que creu en el projecte. Cada setmana llegim nous patrocinis, des d’establiments emblemàtics i històrics de Sabadell com l’Hotel Urpí, fins a multinacionals que per fi no donen l’esquena al club, com el Banc Sabadell. Són detalls que demostren que s’està fent la feina ben feta i que li donen credibilitat i prestigi.
I en l’àmbit esportiu no estem tan malament com podem pensar. D’acord que només s’han guanyat dos partits, però el més important és que l’equip ha merescut més i sobretot ha competit molt bé. Potser l’únic dia que no ho va fer va ser el dia del Mirandés, però es va aprendre la lliçó. De mica en mica els jugadors, moltíssims debutants a Segona Divisió, es van adaptant a la categoria. I el més important: tenim un porter que para i dona punts, Mackay; i un jugador que marca diferències, Stoichkov. Ja us asseguro que la majoria d’equips que ara mateix estan a la part baixa els voldrien als dos. I després, una resta de plantilla que sumen. Com Edgar i la seva manera d’entendre’s amb els seus companys, com Grego i la seva contundència o com les curses a la banda de Víctor. Només tres petits exemples del potencial que té aquest equip.
Per no parlar de la banqueta. I d’un cos tècnic que té tota la credibilitat per haver-nos portat fins aquí, però que a més tenen uns jugadors que creuen cegament en ells. No ens posem nerviosos perquè això és molt llarg. I sobretot no oblidem que l’objectiu de la temporada és que hi hagi quatre equips per sota nostre. Això crec que ho firmem tots els arlequinats. L’any passat el Màlaga es va salvar amb només 11 victòries. Doncs ens en falten 9 i encara queden 32 partits per jugar. Possible, oi?
I no passem per alt un detall: el gener hi ha un mercat d’hivern en què el Sabadell es reforçarà. Confiança total amb José Manzanera. El secretari tècnic que ha fet possible que un davanter de la qualitat d’Stoichkov estigui vestint d’arlequinat. Segur que el gener no ens decebrà. Patirem, però això no ens importa. Forma part del sentiment arlequinat. Honor.
