Pol Jeremias (Sabadell, 1983) pujarà aquest cap de setmana a l’avió que el torni als Estats Units, després d’estar tot un mes de visita a Sabadell. I s’ha perdut les eleccions (tot i que no hi té dret a vot).
Treballa a Pixar, però no és dibuixant, sinó programador. Com l’hi neix? Recordo que a casa meva, a l’avinguda de Barberà (i després al carrer de la Indústria), hi havia un ordinador, el del meu pare, per la seva feina a la construcció. Però jo, en comptes de fer factures, jugava a aventures gràfiques: Monkey Island, Indiana Jones… I després arriba l’interès pels videojocs. De fet, l’any 1995 (amunt, avall) és molt actiu per al món dels videojocs: passem de la Super Nintendo a la Nintendo 64.
I les pel·lícules de la infància? Primer estrenen Jurassic Park i… uau! És una revolució! Utilitzen l’ordinador per fer una peli! És 1993 i em desperta l’interès. Després, veig el making of de Terminator 2. El súmmum arriba amb Toy Story, que la veig al cinema Imperial o al Rambla, no ho recordo, amb 12 anys… I em va semblar brutal. A partir d’allà, el meu interès va cap amunt.
Però acaba a Califòrnia. I ja en fa 14 anys… Durant la carrera, col·laboro amb l’empresa Digital Legends i em fan obrir els ulls: em puc dedicar a això! Després noto que em falta aprendre anglès i un professor, Òscar Garcia, em troba una universitat a Califòrnia on fer el projecte final. Era l’any 2006. I mira, m’hi vaig quedar.
Com el fitxen a Pixar? Doncs vaig fer un màster a Los Angeles i un dia les empreses venen a la uni a veure els nostres projectes. I una noia de Lucasfilms em diu que els enviï el currículum. Així hi entro! I mira que jo havia enviat el currículum a Pixar, però en fi, això, arribarà més tard.
Treballant per George Lucas! Precisament vaig fer les pràctiques de Lucasfilm en la divisió de jocs, bàsicament de Star Wars. Després muntem una petita empresa durant dos anys. I el 2015 entro a Pixar, ja centrat en la part de pel·lícules. I és clar, era tan diferent, que la meitat del que sabia no em servia! Va ser un altre aprenentatge.
Què aporta un programador a un film de Pixar? Les eines que empren els artistes. Creo una mena de pinzells per dibuixar en 3D. Intentem reinventar constantment el que es pot fer. Fem programes per tal de facilitar la feina dels artistes: si un personatge ha de córrer, que no hagin de fer manualment 24 frames diferents per segon. I ho fem amb programes com OpenSubdiv, Hydra, Presto… Alguns dels quals en open source.
En codi lliure? Empreses que cotitzen a la borsa de Nova York? No tots els programes, però alguns sí. I no només Pixar. Ho fan gran part d’empreses de programació. Ens ajuda a veure com treballa cadascú, provar-ho i donar-nos feedback. Abans potser era un tema de treure pit i dir: “Jo tinc aquesta tecnologia”… Però avui dia fins i tot els estudiants tenen accés a aquestes eines. Anem cap a un món molt més democratitzador per fer emprar la tecnologia. Encara hi ha barreres tecnològiques, però també és una contribució de coneixement a la societat.
Treballeu a oficines amb futbolí i tal, com es veu a la pel·lícula La Red Social, sobre Facebook? Literalment! El campus de Pixar és molt bonic. Hi ha molta creativitat a tot arreu. Et deixen fer… Hi ha gent que s’ha muntat un castell al voltant de la seva oficina! Això permet que tinguis més empatia. Fem pel·lícules, fem art! Així que hem de crear i l’espai físic hi ha d’ajudar.
Cal una mirada infantil per crear films per a Pixar? No sé si cal una mirada infantil. Però les pel·lícules sí que mostren una sèrie de vivències personals, de converses… Hi ha molt desenvolupament d’experiència personal.
Són, estrictament, films infantils? Són pelis per a tothom. Amb capes d’enteniment per a tota la família. Si avui revisitem Toy Story, la veiem amb uns altres ulls i percebem una altra capa de la història. I això mola!
També estàs embarcat en una mena de Zoom anomenat Memix… Teníem una xarxa social entre programadors com nosaltres. I el març, amb la pandèmia, ens vam dir: podem millorar els streams de la gent, el que surt de la càmera? I vam crear Memix. És una càmera virtual, amb filtres, millora de les condicions de la llum, que pugui fer veure que està plovent a la teva habitació… És divertit! I també millora la qualitat de l’stream, és clar. I ara ens ha comprat el projecte l’empresa Mmmhhh: nosaltres dos no tenim recursos, ells sí. Hem congeniat.
Pol Jeremias, a la plaça Fidela Renom, de Sabadell / LLÚIS FRANCO
La pandèmia ha estat una empenta a la recerca de les tecnologies? S’ha accelerat més de 5 anys! I no només la recerca, també la societat. Problemes que havien de venir al futur ja han arribat. El confinament ha estat com un experiment.
Treballes literalment a Silicon Valley? Sí, tot i que el concepte de Silicon Valley ha crescut. Abans era una zona del sud de San Francisco, ara és tota la zona sud i el mateix San Francisco… Silicon Valley és més aviat una forma de pensar, de crear oportunitats.
Quina és la seva virtut? Hi ha molta predisposició a invertir en noves idees, que milloren la indústria. I això ho fa especial. És un fet que no ve de fa 10 anys: ve almenys dels anys 60. A més, és com una tradició cultural. Des de la febre de l’or, gent d’arreu dels EUA emigra fins a Califòrnia i la Costa Oest. Tenen predilecció pel risc. I encara ho veus avui dia. Pot ser que el teu invent no funcioni, o pot ser que estiguis creant el nou Pinterest, Uber, Airbnb o Apple! També és cert que només es veuen els highlights. Per cada 10 projectes que es fan, n’hi ha 7 o 8 que no van enlloc.
Trump està obstaculitzant Tik Tok. La geopolítica entorpeix la vostra feina, o la competència és bona? La competitivitat és molt bona, en general. Sempre que juguem amb les mateixes regles. Ara s’estan mirant Tik Tok amb lupa. Desconec què passarà. Però la competència ens obliga a donar-li la volta al que estem fent. Ens fa millors.
I a la indústria europea què li passa? Li falta creure-s’ho? Aquí creem molt de talent. Sempre hi ha algun espanyol en posicions importants de cada empresa. Ens ho hauríem de creure més. Però és difícil si no ho veus des de fora.
