[Per Marc Argemí, periodista]
Li cal al Barça el Madrid? A Messi, Cristiano? A Cola Cao, Nesquik? No ho sé, com tampoc sé si Merkel ha necessitat Trump i Boris Johnson per semblar més estadista del que veritablement és. Potser Carles Puigdemont no hauria pogut obtenir els resultats electorals que ha obtingut sense batre’s en el mateix espai contra Oriol Junqueras. O segurament no tindríem Stories a Whatsapp, Facebook, Instagram i LinkedIn sense la inventiva d’una xarxa amb molta menys anomenada com és Snapchat. No ho sé, si en alguna d’aquestes rivalitats hi posen més pa que formatge, però del estic segur és que Sabadell necessita Terrassa, i a l’inrevés. Cap de les dues ciutats serien el que són sense aquesta rivalitat. I penso també que aquesta rivalitat ha de créixer, sense perdre l’esportivitat, en benefici de totes dues.
Com a ciutat, a Sabadell tenim la gran sort de comptar amb una enemiga íntima. Sí, encara que potser m’estigui jugant que aquest sigui l’últim article que publiqui, reivindico la necessitat que tenim d’aquesta estimada ciutat veïna, Terrassa, que rivalitza amb nosaltres en potència econòmica i demogràfica. La necessitem com a mirall i com a finestra, perquè ens estimula a aprendre dels seus encerts i a no repetir els seus errors. Perquè ells saben mantenir millor el patrimoni històric, i perquè totes dues volem tenir un millor hospital, i bones instal·lacions universitàries, i afrontar reptes similars de cohesió entre els barris.
Allà on no hi ha competència, hi pot haver una bona complementarietat. Així, per exemple, no suposa un rival en futbol i natació perquè tenen poc a fer davant el Centre d’Esports –momentàniament en un mal pas, però a una categoria de les serioses– i del Club Natació Sabadell. A ells els deixem l’hoquei herba, on tenen una hegemonia aclaparadora (tampoc gaire complicada d’assumir, dit sigui de pas). De la mateixa manera, tampoc no competim en desori urbanístic, no, que a Terrassa en això ens guanyen per golejada (bé, nosaltres no som cap llumenera de bellesa arquitectònica així en general, si traiem les obres de Josep Renom i algunes més). En aquest context, el meu avi recordaria segurament la circumstància que, mentre ells tenen un bisbe, nosaltres tenim una Mare de Déu, la Salut, i que amb això ens sentim prou pagats.
I més enllà de la complementarietat, hi pot haver cooperació. Dues generacions abans, es deia per Sabadell que ser de Terrassa no era un pecat, però sí una desgràcia. Coses de la vida, mon pare va acabar casant-se amb una terrassenca, de manera que –en sentit estricte– la bona entesa entre les cocapitals va ser imprescindible per tal que ara mateix pugui escriure. Dels de Terrassa es diu que són senyors. Avis materns –en pau descansin– a banda, el senyor de Terrassa que millor conec és el meu mestre, en el sentit universitari del terme: el professor, periodista i sociòleg Salvador Cardús. En un exercici de transgressió de tota correcció política, quan estudiava el doctorat vaig demanar-li que em dirigís la tesi doctoral. Desconec si va ser més per curiositat sociològica o per improcedència de fer un lleig –els senyors saben estar sempre en el seu lloc–, però finalment va acceptar dirigir els treballs d’un home de Sabadell. I confirmo que a més de ser tot un senyor, és també tot un savi, ponderat i prudent (sempre que no toquis el tema de Sabadell-Terrassa).
Tota aquesta rivalitat torna a surar a propòsit dels rumors que corren d’una possible entrada dels editors d’aquest diari en el negoci periodístic de Terrassa. Doncs això: només sobre la base d’aquesta competència històrica es pot anar més enllà de la complementarietat, i apostar per la cooperació. Ciutats enemigues íntimes. I que duri.
