Quan algú defineixi l’etapa universitària com “els millors anys de la vida” –amb aquella pàtina de nostàlgia que idealitza el passat– potser se’ls dibuixa una ganyota d’acritud a la cara. O no, però als estudiants que ara estan a punt d’acabar la carrera segur que els ve al cap com la pandèmia els ha marcat l’etapa.
“Jo ara hauria de ser a París d’Erasmus. Vaig haver de fer marxa enrere perquè m’exposava a no trobar pis o a patir un confinament com el que tenen ara”, exposa Berta Borrell, estudiant d’últim any de Disseny a la BAU. La meitat d’assignatures que cursa són presencials, “perquè és una carrera bastant pràctica”, i pot anar a la universitat per utilitzar màquines de cosir industrials. Però la resta d’activitat és en línia: “Les classes no funcionen tan bé. Hi ha molta teoria i, sense tanta interacció, és molta xapa”.
Excepte per a pràctiques i exàmens, tota l’activitat a les universitats és des de casa. I, per a Quim Orfila, que fa Dret i ADE a la Pompeu Fabra, comporta pencar més: “Tenim més feina que mai. Per assegurar-se que ho seguim bé, ens fan fer més treballs i avaluació contínua”. Però per als professors, segons comenta el sabadellenc, tampoc no és fàcil: “Des de classe et poden interpel·lar més fàcilment. A casa, a vegades sembla que facin monòlegs de dues hores i es fan silencis incòmodes. Els està afectant”.
Un professor dirigeix una classe en línia per als alumnes que són a casa des del Campus de Sabadell / V. ROVIRA
Maria Salas, estudiant d’Educació primària a Blanquerna, fa pràctiques a l’Escola Pia. “Faig una menció especial en educació especial, però per mantenir els grups de convivència, els especialistes han desaparegut i estic en una classe normal”, lamenta. Tanmateix, ha tingut sort. Moltes empreses han decidit cancel·lar les pràctiques i els estudiants no les podran fer o hauran d’ajornar-les i allargar l’etapa a la universitat. “He intentat que m’agafessin, però cap empresa m’ha contestat els correus”, se sincera Juan Fernández, alumne d’Economia de la UAB.
Dani Berbel, que fa 4t de Medicina i és a la Unitat Docent del Taulí, també pateix per si la Covid li roba les pràctiques: “Si algun dels meus companys és positiu, i treballant en un hospital podria passar, a tot el grup ens suspenen les pràctiques. I em fotria, perquè és on realment s’acaba d’aprendre”.
Per als exàmens, les universitats habiliten més aules perquè els alumnes es puguin repartir i així guardar distàncies de seguretat. “Som uns 40 o 50, i ens divideixen en tres o quatre aules. Estem molt separats”, assenyala Berbel. Però no és sempre així. Cesc Ribera, que estudia Química a la UAB i durant el curs viu en un pis a Sabadell per no haver de desplaçar-se diàriament des del Masroig, es va trobar fent un examen enmig d’una “aula a petar”, on hi havia “molta, molta gent”.
L’estat anímic, expliquen els alumnes, també ha quedat afectat. “Hi ha moments d’alts i baixos. Hi ha dies que notes més desmotivació”, recalca Salas. “A veure… Que som nens d’Occident, no ens podem queixar gaire. Però per a la vida universitària és molt millor anar a classe, veure amics i companys i sortir de casa. Si no, et passes el dia tancat”, hi treu pes Orfila.
El que preocupa més és l’endemà, el moment que l’etapa universitària acaba i l’entrada al món professional es presenta enmig d’una crisi que encara cuejarà molt temps, tal com reconeix Fernández: “Pinta malament amb aquesta situació, perquè tinc amics que ara han acabat la carrera i es plantegen fer un màster o posar-se a treballar al McDonald’s”.
