La Casa Grau del carrer de Joan Maragall, la Fàbrica Bosser del carrer d’Alemanya, el Castell de Can Feu o la Masia de Ca n’Oriac, com a exemples d’una llarga llista, són edificis protegits, però, precisament, això dificulta que se’ls doni un ús i fa dècades que estan encallats o abandonats. És l’efecte bumerang de l’actual política municipal de protecció del patrimoni: una normativa massa restrictiva pot arribar a ser contraproduent perquè, en comptes de protegir i donar ús a aquest patrimoni, s’aconsegueix el contrari, els edificis queden inutilitzats i degradats amb el temps. La qual cosa contrasta amb l’exemple de ciutats com la veïna Terrassa.
La Casa Grau és un dels edificis municipals protegits i en desús / VICTÒRIA ROVIRA
Els experts reclamen a l’Ajuntament que sigui més flexible, que vagi més enllà d’aplicar la normativa al peu de la lletra perquè cada projecte és diferent, i que hi hagi incentius a la rehabilitació d’edificis protegits.
“A Sabadell hi ha una excessiva protecció del patrimoni. Potser haurien de ser més flexibles a poder restaurar i donar alguna facilitat [l’Ajuntament]”, reivindica el president del Gremi de Constructors de Sabadell i Comarca, Melquíades Garrido. En la demanda que el consistori sigui més flexible hi coincideix l’arquitecte sabadellenc Santi Fabra, ja que des del seu punt de vista “està bé protegir, però a vegades es passen [sent restrictius, els tècnics municipals] i dius: ‘Ostres!’”. “Si ara sortís un Gaudí, no li deixarien fer res”, augura.
L’arquitecta sabadellenca Roser Saus, del despatx Saus Riba Llonch, creu que a l’Ajuntament de Sabadell hi falta una visió que vagi més enllà de l’estricta normativa i que sigui més obert a les justificacions que puguin aportar els impulsors dels projectes. “Estaria bé que es poguessin justificar les coses, ser més obert de mires, parlar-ho més”, reclama Saus. Treballar amb un edifici protegit, especialment privat, té una sèrie de condicionants evidents per aquest mateix motiu. “Quan ens encarreguen alguna cosa protegida, ja sabem que tenim una batalla per endavant”, lamenta un constructor local en referència a l’estira-i-arronsa per definir quin serà l’àmbit d’actuació. En aquest sentit, els arquitectes sabadellencs Jaume Auró i Manel Larrosa aposten perquè es donin incentius, siguin municipals amb reduccions en la llicència d’obres o en l’IBI.
Limitar, no degradar
“Els edificis protegits són un problema per comercialitzar-los i fer- hi coses”, assegura Garrido, crític amb la normativa actual de protecció del patrimoni, perquè “una legislació tan restrictiva fa que siguin inviables per al negoci i tampoc per actualitzar-los avui dia”. Melquíades Garrido, que també parla com a propietari d’una empresa constructora, creu que tal com està feta la normativa, actualment “és un hàndicap per als propietaris i fa que sigui poc atractiu rehabilitar aquests edificis”. Un exemple que posa ell mateix: trigar 3 o 4 mesos per obtenir un permís per arrebossar la façana d’una casa anglesa.
Molts edificis, pocs usos
La qüestió de la protecció del patrimoni va lligada als usos, i aquí és on col·loquialment el peix es mossega la cua. L’Ajuntament té més d’una desena d’edificis protegits en la seva propietat, adquirits per governs de diferents colors, però la majoria fa anys que estan abandonats i la seva rehabilitació seria inassumible en un mandat. Només rehabilitar l’Artèxtil i el Castell de Can Feu costaria uns 9 milions d’euros segons l’aproximació de l’Ajuntament. Tenint en compte que el pressupost per a in- versions el 2020 a tota la ciutat és de 14,3 milions d’euros, la dificultat de fer-ho es fa evident.
Oficina de patrimoni
Larrosa proposa crear una oficina de patrimoni municipal “que ajudi i no només sigui una barrera”. Aquest espai també s’hauria d’encarregar de fer una gestió més activa del patrimoni municipal: buscar-li un ús. Segons ell, la clau és generar polítiques que incentivin la rehabilitació d’aquests edificis perquè es converteixin en alguna cosa, des d’oficines a habitatges o comerços. “A Sabadell hi ha hagut poques experiències positives, en falten”, reivindica.
En la línia del que reclama Roser Saus, Manel Larrosa aposta per tenir “més marge de maniobra” i “no una visió tan administrativa”. L’arquitecte i urbanista creu que saber l’ús que vols donar a un edifici és el que permetrà definir l’actuació, com el Vapor Badia amb la biblioteca o el Sampere amb edificis i l’Abacus.
L’exregidor de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell i anterior arquitecte municipal, Pere Vidal, creu que “davant la protecció com a pla, el que necessites són interlocutors, i si cal canviar i veure que fent-ho d’una manera salvem els mobles, ho podem canviar”.
Terrassa i Girona, flexibilitat i iniciativa per protegir els edificis
Encara que amb circumstàncies molt diferents, Terrassa i Girona poden inspirar Sabadell en la gestió dels edificis protegits, siguin públics o privats. Què han fet de diferent? Ser molt més flexibles en el cas terrassenc i promotors d’iniciatives públiques per rehabilitar el patrimoni en el cas gironí.
L’historiador i director del Museu d’Història de Terrassa, Domènec Ferran, creu que les claus de com han gestionat el patrimoni són tenir un pla de protecció dels anys 80, “no gaire detallat”; que a vegades “la laxitud d’una legislació et permet fer interpretacions” i comptar amb la “complicitat mútua” amb els promotors. “Hem tingut la màxima prudència i sensibilitat. I moltes vegades hem arribat a demanar el mínim abans de no trencar peres”, indica.
Ferran també assenyala que ha estat clau haver pogut ser flexibles des de l’Ajuntament de Terrassa “gràcies que les coses no estan tan detallades”. Tot, sen- se oblidar l’important volum de patrimoni modernista que hi ha a la ciutat vallesana, amb una im- portant presència, per exemple, d’obres de l’arquitecte Lluís Muncunill.
Emmotllar-se
Ferran assegura que la predispo- sició del consistori és fer el màxim que es pugui fer. Com a tot arreu, a Terrassa també hi ha hagut conflictes que no han permès arribar a bon port, però el director del Museu d’Història destaca que “ens hem emmotllat amb bastanta tranquil·litat a tot plegat”.
El màxim representant d’aquest patrimoni rehabilitat i que té un ús és, sense cap mena de dubte per a Domènec Ferran, l’antic vapor Aymerich, Amat i Jover, actualment seu del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).
Segons aquest historiador, per conservar el patrimoni protegit és indispensable que, si el propietari no se’n pot fer càrrec, l’Ajuntament en el cas de Sabadell, “has de buscar la manera que algú ho faci”. Ferran creu que potser la solució no és que el consistori es quedi els edificis, sinó que “potser el truc és tenir l’habilitat de desencallar l’ús i que es deixin fer coses”.
El cas de Girona
Situem-nos a Girona, en els anys de l’alcalde socialista Joaquim Nadal (1979-2002). Els edificis del barri vell “cauen a trossos”, segons l’arquitecte Pere Vidal, i l’Ajuntament fa una sèrie de propostes i restriccions per mantenir viu el barri, “que sigui coherent estèticament i històricament”. Amb aquest pla, el consistori gironí va ajudar els veïns a rehabilitar els seus edificis seguint unes directrius concretes i el resultat és conegut i reconegut per la majoria. “Ha creat riquesa per a tot l’entorn”, assegura Vidal.
Al parer de l’anterior arquitecte municipal de Sabadell, un ajuntament ha de ser proactiu i no només posar pegues. Creu que el seu paper és “ajudar amb el que pugui, no regalant diners, sinó ajudant amb altres coses que un sol no se’n sortiria”, com les llicències.
