Publicitat
Oci i cultura

“M’il·lusiona tornar amb el mateix paper després de tants anys”

La soprano Maribel Ortega / CEDIDA

Divendres (19h) i diumenge (18h), l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell reemprendrà la seva activitat amb Macbeth de Verdi en versió concert. La soprano Maribel Ortega (Jerez de la Frontera, 1970) cantarà el rol femení principal retornant a La faràndula on ja el va debutar l’any 2007. Des d’aleshores l’ha interpretat en quatre produccions més, una d’elles al Teatre Nacional de Croàcia el 2013.

Com s’ha escrit des d’aquestes pàgines, Maribel Ortega és una cantant intel·ligent que sap dosificar-se, sense manllevar accents a les frases, ni la violència enunciativa pròpia de personatges tan exigents com la Princesa Turandot. I sap entendrir amb un cant intel·ligent i refinat com abnegada i soferta Desdèmona. Si la pandèmia ho permet, al febrer també serà Tosca en la segona producció de l’AAOS d’aquesta temporada. L’entrevistem per conèixer com afronta els dos propers concerts a la ciutat.

Com vius aquesta situació quasi d’última hora i la precipitada convocatòria d’assajos per aquest Macbeth que ja ha caigut de la cartellera en dues ocasions aquesta temporada però que finalment es pot oferir? Per tot l’equip i per mi, suposa una llàstima per les dificultats amb què hem d’aixecar teló i, alhora, un repte que superarem amb exigència, treball i, perquè no dir-ho un punt d’estrès (Riu). Fa exactament una setmana em va trucar la Mirna Lacambra i diumenge ja vaig venir a Sabadell amb tots els permisos i certificats de mobilitat necessaris. A mitja tarda començava l’assaig. I és que necessitem fer música perquè és la nostra feina, la nostra vida, però també perquè en moments així necessitem l’art com a societat i individus.

En aquest sentit, la versió de concert és una limitació per a l’espectacle. Lady Macbeth és una dona fàl·lica, dominant i manipuladora que, com el seu espòs, acaba devorada per la culpabilitat. Com s’aconsegueix transmetre aquesta dimensió tan complexa sense l’element escènic? L’element escènic, ja sigui el decorat o el moviment, són un vehicle que ajuda a expressar-nos i ens acompanya. Sense ell quedem més despullats, però davant d’un rol psicològicament tan complex i intens com el de Lady Macbeth tenim molts recursos que el mateix Verdi ens serveix amb el cant, el tractament de la veu i les atmosferes que crea per a cada escena.

Com has enfocat el personatge en aquesta ocasió? Vaig interpretar per primera vegada Lady Macbeth aquí a Sabadell, el 2007. Per això em fa molta il·lusió tornar amb el mateix paper després de tants anys i amb un bagatge que l’ha fet madurar. La meva veu i jo hem canviat, ja que a cada producció aprens matisos que t’ajuden a aprofundir. M’interessa el cantó humà d’ella: el d’una dona que se sent amb dret al tron d’Escòcia i que s’acaba perdent en la seva irracional ambició. En aquest sentit, crec que segueixo essent més Lady que Macbeth, com em va dir un crític fa anys.

Vocalment és un dels més exigents del repertori. Verdi hi combina una força dramàtica amb una escriptura per a un registre agut brillant, amb agilitat, un centre ample i mal·leable i curosa dicció en els passatges recitats i declamats. Quines dificultats et presenta? Crec que no és un rol tant extrem ni tècnicament tan difícil, almenys per a mi, com Aida o l’Abigaille de Nabucco. Però és clau saber regular-te per arribar amb forces al final i al mateix temps definir-ne dramàticament des de l’inici la psicologia. Només cal pensar en el re bemoll en pianíssim amb què Lady Macbeth exhala. Personalment he treballat més la part recitada i declamada perquè em costa una mica més que la cantada. Crec que respecte el 2007, el personatge ha guanyat maduresa, també he ampliat el meu registre central i alleugerit la coloratura.

Musicalment, Macbeth és d’una gran riquesa tot i no ser una obra rodona. Quin moment destacaries a títol personal? És una gran òpera i la gaudeixo molt. Per exemple, el cor “Patria oppressa”, l’escena de les visions de l’acte tercer,... però em quedo amb l’ària “La luce langue” que el meu personatge a l’acte segon i, en concret, a la segona versió escrita per Verdi. Crec que té major pes del personatge, és més profunda i la música transmet el món obscur que ella invoca.

A l’Òpera de Sabadell va arrancar la teva carrera i hi has debutat bona part dels teus rols habituals: Norma, Lady Macbeth, Tosca, Suor Angelica... Com veus l’evolució de l’entitat? Sabadell i Mirna Lacambra van ser decisius als inicis de la meva carrera i he crescut artísticament aquí. Hi retrobo la manera compromesa de fer les coses, de crear bon ambient i d’impulsar un espectacle extraordinari com l’òpera –tan difícil i costós!- amb detall i sense malbaratar recursos. Però també s’hi enyoren persones com en Xavier Gondolbeu.

Has estudiat amb la soprano catalana Enriqueta Tarrés i la mezzosoprano nord-americana Cynthia Sunner. Quin és l’ensenyament que més t’ha marcat? De fet, la primera mestra que vaig tenir era de Jerez de la Frontera, la Maria José Sánchez, que em va impulsar cap a Barcelona a estudiar amb l’Enriqueta Tarrés. L’Enriqueta em va ensenyar molt a qüestionar elements del repertori i maneres, mentre que amb Cynthia Sunner vaig aprendre una altra concepció de la tècnica a través del propi cos, a cantar des del propi cos. Cada mestra ha arribat en un moment molt concret, han estat mestratges complementaris que han sabut canalitzar el necessari autoconeixement del nostre instrument que hem de tenir els cantants.

I tu ara també ofereixes classes de cant... Sí, ja fa un temps. I com molts, arran del confinament les he ofert telemàticament, quan no ha pogut ser presencialment. M’agrada transmetre el que faig i trobar feedback amb els alumnes, perquè ensenyant també aprens. És gratificant ajudar en allò que ofereixen i necessiten, sempre des de la humilitat.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top