Des de molt antic que es diu: Sant Eloi, quan era petit era un noi. Nascut al segle VI a Occitània, Eloi fou un aprenent de ferrer, serråaller i orfebre d’ofici que va acabar sent bisbe i sant. En honor seu es va instaurar el dia 1 de desembre per celebrar la festivitat de Sant Eloi, patró dels que treballen el ferro. Aquell rodolí –que podria tenir diverses variants– aquí a Sabadell podria quedar així: Sant Eloi, quan era petit era un noi, de mitjà va ser manyà, i quan va ser gran, el van fer sant.
Aquells ferrers que ferraven bestiar, que construïen reixes de finestra o baranes de balcó, muntaven o adobaven panys de porta i les seves claus, a més de fer petita maquinària agrícola, van esdevenir, també, constructors de maquinària tèxtil: els coneguts manyans, juntament amb els clavetaires, ganiveters o serrallers, van quedar, tots plegats, agrupats en el mateix gremi i sota la protecció de Sant Eloi.
Sant Eloi del 1980. Jacint Guillem, Vicente Acuña i Antoni Farrés, contemplant la Torre de l’Aigua i l’Atomium / PERE FARRAN
Hi ha constància que l’any 1595 el Gremi de Ferrers invocava l’empara de Sant Eloi. Per tant, estem parlant de més de quatre segles de commemoració. Sense anar tan lluny en el temps, ara fa vuitanta o noranta anys, la celebració era molt esperada i ben gaudida. El programa de la festa de Sant Eloi era el següent: a les 8.30 h, missa a llaor del sant; a les 10 h, un disputat partit de futbol; a les 13 h, dinar de germanor; a les 16 h, concert; a les 18 h, audició de sardanes; i a les 22 h, gran ball.
La dictadura
Després de la guerra, a inicis de la dictadura franquista, la festa dels manyans quedava segrestada pels principios del nacional-sindicalismo. L’any 1940, a la premsa del Movimiento, en mans de la FET i la JONS, es podia llegir:
“La Sección de Metalúrgicos del Sindicato local, celebró el pasado domingo la fiesta de su Patrón con un solemne oficio y diversidad de actos profanos como complemento y viva demostración de la camaradería que debe existir entre empresarios y productores unidos bajo el signo del nacional-sindicalismo”.
Amb el pas dels anys, l’esperit de celebració del dia de Sant Eloi no va minvar, però sí que es va anar transformant. Va disminuir al caràcter religiós i va cedir la influència nacional-sindicalista, però es van mantenir els esperits esportiu i gastronòmic. De manera que es celebrava a l’interior de cada empresa on, en funció de l’economia, hi havia el corresponent àpat i altres celebracions després de l’acostumat partit de futbol entre treballadors de diferents empreses.
La vaga del Metall
En la celebració hi solien participar tots plegats, empresaris i treballadors, en bona camaraderia. Però vet aquí que a mitjans dels setanta, la conflictivitat laboral, que va acabar amb la vaga del Metall de setembre del 1976, va determinar el cessament de la celebració conjunta. Des de llavors, els obrers feien la seva, sempre al voltant del partit de futbol i el tiberi, mentre que els empresaris, aplegats al Centre Metal·lúrgic seguien el seu costum.
Continuaven celebrant el Sant Eloi amb força participació. Co nsistia generalment en una audició de sardanes, un concurs local i comarcal de fotos, amb la col·laboració del Càmera Club Sabadell; un concurs d’Art en metall, que es va iniciar l’any 1974 i que tenia com a membres del jurat Frederic Busquets, Adolf Salanguera i Alfons Gubern; el lliurament del Premi David, durant el qual era impartida una conferència a càrrec d’alguna personalitat del ram o del món polític i un homenatge a les empreses pioneres metal·lúrgiques i a alguns dels seus treballadors més antics.
Acabaven els actes amb una missa a la Santíssima Trinitat i un sopar de germanor a l’Hostal del Cim, on eren lliurades insígnies del Centre Metal·lúrgic a exdirectius i expresidents. El sopar, interromput l’any 1975, per la conflictivitat existent, es va reprendre el 2 de desembre del 1983.
El concurs d’Art en metall va gaudir de gran èxit els anys que es va celebrar. S’hi presentaven autèntiques obres d’art. Era un goig immens, tant per als entesos som per als profans admirar aquelles joies en metall. A la fotografia, de Sant Eloi del 1980, es veu els senyors Jacint Guillem, Vicente Acuña i Antoni Farrés, tot contemplant la Torre de l’Aigua, segon premi i una representació de l’Atomium de Brussel·les, tercer premi. Aquell any, el guanyador va ser una espectacular figura del Discòbol realitzada pel senyor Joaquim Dantí.
