[Per Marc Argemí, periodista]
En unes recents excavacions al Centre hi estan trobant restes que podrien documentar activitat econòmica per les nostres contrades de 700 anys enrere. L’arquitecte Jordi Roig, que està dirigint la recerca, ja porta moltes hores de vol en això de recuperar el passat de la ciutat. Resulta –segons explica Manel Camps a les pàgines del Diari– que abans de ser tèxtils érem terrissaires, i que pels voltants d’on remenen la terra hi tenia l’obrador un cèlebre terrissaire, Josep Escaiola.
Té gràcia que se’n digui, d’escaiola, algú que probablement treballà aquesta variant del guix entre altres materials. Com és sabut, el primer dels Escaiola era fill de Caldes de Montbui, d’una família d’ollers. Va emigrar a Sabadell i es va casar amb la pubilla dels Bolsós, de nom Marianna. El negoci prosperà, i en Josep va ser el primer d’una nissaga de renom a la vila en les generacions posteriors.
En una excavació anterior, ara fa més de 20 anys, van trobar l’obrador d’aquesta família terrissaire, a la Via Massagué, amb càntirs, plats, gerres i tot el material d’ús quotidià aleshores. El que va sorprendre els investigadors, però, no va ser això, sinó les motllures d’arquitectura ornamental, com capitells i elements ornamentals de mena diversa. La paraula escaiola remet, sembla ser, a l’italià scagliola, diminutiu d’scaglia –literalment un floc– i va popularitzar-se per Europa el segle XVIII. Desconec si el nom del primer dels terrissers nostrats era un sobrenom imposat amb finalitats comercials, però el fet és que artista i material van trobar-se segur. Ves a saber si no va ser al revés: que ell se’n digués i bategés la tècnica.
La història de l’escaiola i l’Escaiola apareix la mateixa setmana que Víctor Colomer rescata de l’oblit la vida de Marceline, qui fou considerat el millor pallasso del món a principis del segle XX. La crònica de Jaume Barberà al Diari diu que en Marcel·lí, durant anys, se’l feia de Sabadell, i de cognom Arbés. Sembla que amb molta probabilitat Charles Chaplin es va inspirar en ell per a l’ús del seu bastó característic… encara que Chaplin pensava que era francès. La recerca del periodista Víctor Colomer va acabar concloent que en realitat no era ni sabadellenc ni francès, sinó aragonès; de Jaca, en concret, segons consta en document oficial. Es deia Marcelino Orbes, i nasqué el 1873.
Més a prop en la història, també les pàgines del Diari van publicar una recerca de P.J. Armengou sobre la censura a les memòries de l’alcalde franquista Josep Maria Marcet. Sortí a la llum en el temps en què Marcet perdia el seu lloc al nomenclàtor.
Els treballs de Roig, Colomer i Armengou tenen en comú que ens ajuden a explicar-nos i a explicar la ciutat. Si estem on estem és perquè venim d’on venim. Som com som, en part, perquè alguns abans van ser com van ser. El coneixement del passat va molt més enllà de la qüestió museística, nostàlgica o merament reivindicativa: ens permet enriquir el context a través del qual interpretem el present i enfoquem el futur. No hem de tenir por de remenar en el passat i recuperar periodísticament aspectes de la memòria que ens obliguin a matisar o qüestionar percepcions del present. Ens dona aquell matís que ens explica.
Fet i fet, el periodisme de qualitat sempre té en la recerca històrica l’opció de marcar una distància respecte a aquest immens mar de grisor que genera el fast food informatiu de les notícies d’última hora i la banalitat del clickbait.
