Publicitat
JORDI SERRANO

Un racó de la ciutat

[Per Jordi Serrano, historiador i rector de la UPEC]

Decidir els noms dels carrers i places és sobretot una proposta pedagògica i ètica envers les noves generacions. Els noms dels espais no són neutrals. Si bé és cert que les ciutats es conformen amb la suma de noms, personatges i situacions al llarg dels segles, no és menys cert que, derivat de la preeminència del poder i les injustícies, el resultat al final molt sovint no és bo.

Si ens fixem en l’espai central de Sabadell ens adonarem que tenim la plaça de Sant Roc i la plaça del Doctor Robert. De la plaça de Sant Roc en parlarem un altre dia, perquè el tema s’ho mereix. El Dr. Robert, un alcalde de Barcelona que, tot i la bona fama que ha mantingut, va ser en gran part de la seva trajectòria un home de la reacció i el turnisme dels partits monàrquics. Posats a tenir el nom d’un alcalde de Barcelona i no un de Sabadell, que ja és prou excentricitat, molt millor Albert Bastardes, el primer alcalde escollit democràticament. O fins i tot Francesc Layret, que també en fou alcalde accidental. Cal recordar que en aquells dies l’alcalde de Barcelona era escollit pel govern espanyol.

Publicitat

Tenim, a més, en aquesta plaça, un monument a Joan Sallarès i Pla, un dels homes més ignominiosos que ha donat la ciutat, que va treballar infatigablement per afavorir el treball dels nens i les nenes des dels set anys a les fàbriques sabadellenques. Una autèntica indecència moral. Quan era diputat per Sabadell al Congreso de los Diputados, Joan Sallarès i Pla va dir l’any 1900: “Sería una crueldad prohibir a los niños menores de 13 años el trabajo en las industrias manufactureras, pues las necesidades de la vida y el escaso jornal de que disfrutan los obreros, no les permiten mantener a su familia con holgura, si ésa no ayuda algo con su trabajo”. Els neoliberals pensen que Sallarès és un sant baró, però no s’atreveixen encara a proposar-ho. Si no els aturem, no trigaran a imposar-ho.

I davant seu, una estàtua a Félix Sardà i Salvany, un dels sabadellencs més reaccionaris que ha donat la història. Per ell la democràcia i la llibertat eren pecat, com ho va escriure al famós llibre El liberalismo es pecado. Per aquest prohom sabadellenc no es podia ser catòlic i demòcrata. De fet, tampoc sembla que avancem gaire quan escoltem o llegim declaracions de molts bisbes catòlics espanyols.

No sé quants anys passaran perquè una altra generació ho trobi intolerable i proposi solucions lògiques a tanta omnipresència reaccionari al rovell de l’ou. El nou ajuntament democràtic del 1979 va anar recuperant noms de persones demòcrates i d’esquerres, però els va posar als llocs de poca centralitat i visibilitat de la ciutat. Algun dia caldrà corregir-ho.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top