[Per Marc Argemí, periodista]
Diuen que les enquestes s’equivoquen, però malgrat tot les continuem consumint amb fruïció. I així seguirà, perquè són com el torró de crema: te’ls menges amb els ulls i són boníssims al paladar. Però igual que el torró, si no mesures bé, et dispara el sucre i el pes i quaranta variables més.
Sí: les enquestes són molt llamineres, però el seu consum immoderat genera una descompensació de la dieta informativa. Fa uns dies, un diari esportiu publicava una macroenquesta sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona. Això de macro imagino que devia anar per la longitud del qüestionari, perquè en realitat les persones entrevistades van ser només 220, i això és una mostra més aviat micro. Amb 220 persones, per més ben triades que estiguin, és molt difícil obtenir unes respostes prou representatives del conjunt dels socis. Fins i tot en el supòsit que siguin correctes les proporcions bàsiques –és a dir, que la mostra sigui representativa en nombre de dones i el d’homes, en grups d’edat i en procedència geogràfica–, un nombre de persones com el que s’ha utilitzat en aquest treball dona un marge d’error del 6,60%. És a dir: molt. Vol dir això que el diari vol enganyar? No. Al final, és una enquesta, i com a treball de camp té les seves característiques i la seva fiabilitat. Simplement, se l’ha d’agafar tenint-ho present. El problema de les enquestes, més aviat, està en la manera com les interpretem. I hi ha algunes errades molt habituals. Com aquestes tres.
La primera: pensar que el que diu una enquesta és el que passarà. Mai no és exactament així. L’enquesta diu el que la gent va respondre el dia en què va ser preguntada. En la lletra petita acostumen a sortir aquests dies: un ha de fer l’exercici de pensar si entre aquells dies i el dia de publicació hi ha hagut algun canvi significatiu que podria alterar els resultats, de fer-se l’enquesta de nou. Per exemple, totes les enquestes polítiques que preguntaven per intenció de vot a les eleccions a la Generalitat quan encara PSC i Junts no tenien candidat confirmat són ara mateix paper mullat.
La segona: pensar que la gent diem el que de debò farem o el que pensem. Tampoc és ben bé així. En el treball de cada enquesta hi ha una part molt important, que és com estan confeccionades les preguntes i quina és la manera d’obtenir-les. Si, per exemple, a un li pregunten: “Li preocupen les possibles conseqüències funestes de la pandèmia sobre l’economia?”, probablement es respon que sí, i el titular de diari diria que estem molt preocupats per les conseqüències de la pandèmia. Però potser ni ho hem reflexionat, ni estem tot el dia donant-li voltes i preocupats. En canvi, si es pregunta “Quines conseqüències està tenint la pandèmia sobre la seva economia familiar?”, potser la resposta té més matisos i és més propera a la realitat. Perquè de vegades es formulen qüestions que un no s’ha plantejat fins al mateix moment de sentir la pregunta, i en tal cas, diu el que pensa que s’ha de dir, el que és políticament correcte.
La tercera: deixar-se dur pel biaix de confirmació. L’enquesta recull tanta informació, i som tan contradictoris o paradoxals en les respostes, que és molt temptador centrar-se només en allò que ens confirma les nostres assumpcions prèvies. Per això convé llegir-les senceres, amb la seva complexitat. Perdran atractiu, però ens desinformaran menys.
