[Per Marc Argemí, periodista]
Diuen que hi ha secrets que no moren mai. Diuen que mai no se sabrà tot, i que qui no ho sap tot no sap res. Els secrets, diuen determinats polítics, entesos i estudiosos, no moren mai perquè sí que moren aquells que els amagaven. Però això no és ben bé així. De vegades, els secrets només estan emmordassats. I m’explicaré.
Si pensem, per exemple, en els secrets d’Estat, ens trobem davant d’un mur imponent i opac. Què va passar realment el 23F, qui va ordenar la guerra bruta contra ETA, com va funcionar la dita policia patriòtica contra l’independentisme català, quines gestions es van fer per obtenir els Jocs Olímpics a Barcelona ’92 o, una mica més lluny, què van parlar Franco i Juan Carlos I quan el primer va donar al segon la direcció de l’Estat espanyol, o, una mica més a prop, si Jordi Pujol va pactar alguna cosa amb Terra Lliure perquè deixessin de posar bombes: aquestes són preguntes sense resposta, que cada any que passa queden més enrere en la memòria dels vius, i s’enterren –amb els testimonis que moren– fragments imprescindibles per fer-nos una composició de lloc.
La manera com abordem els secrets d’Estat és una de les característiques que més ens allunyen de les democràcies més veteranes. La llei vigent és hereva del franquisme, del 1968, amb uns canvis mínims el 78, però que en la pràctica permet que sigui secret tot el que el govern estimi. Manifesta una manera de governar que creu que el bé de la seguretat de l’Estat obliga a condicionar la rendició de comptes a la ciutadania fins a fer-la, en la pràctica, un exercici costosíssim. Una cultura política que, al meu entendre, abona determinades impunitats i autoritarismes que aparten el ciutadà de la cosa pública, i el polític de la responsabilitat. Dit d’una altra manera: si un governant fos conscient que tard o d’hora se sabria el que ha dut entre mans, potser moltes coses les abordaria diferent.
Tot això em ve al cap cada vegada que rebo notícia dels Arxius Nacionals del Regne Unit, una institució que us recomano vivament. Fa uns dies, per exemple, aquest arxiu ha anunciat que obre l’accés als investigadors a diversos documents de l’oficina del primer ministre John Major de l’any 1997. La correspondència que va mantenir amb Margaret Tatcher, la seva predecessora, els debats a govern sobre les trucades que un humorista –Rory Bremner– va fer imitant el primer ministre, o documents sobre les relacions del país amb la Xina o Rússia són alguns dels arxius que surten a la llum. No són tots, però en són força. Als Estats Units, per defecte, els arxius s’obren als 25 anys. Poden haver de passar més anys, però es tracta de mesures preventives perquè les repercussions de determinades informacions sensibles siguin mínimes per a la seguretat. Però la idea és que se sàpiguen les coses.
És a dir, que mentre aquí hi ha tones de papers del franquisme sense manera de conèixer, a altres llocs els que manaven fa 30 anys estan essent ja estudiats. Aquí, malauradament, el criteri és restrictiu: en principi no existeix l’obligació, i l’obertura de determinats secrets oficials obliga a una majoria parlamentària que obliga a posar d’acord els dos partits majoritaris. Alguns no volen deixar-los morir, els secrets. M’explico?
