Ciutat

Crònica: Terrasses de bars molt cotitzades i uns interiors solitaris

/ LLUÍS FRANCO

De les 13.29 h a les 13.30 h, la fisonomia de la ciutat canvia radicalment. El passeig de la Plaça Major i el racó del Campanar es converteixen en dos dels punts més cotitzats per als veïns que busquen refugi a una terrasseta. En qüestió de minuts, ja costa trobar lloc als bars més cèntrics de la ciutat amb terrassa exterior. Hi ha clients que arriben poc abans de dos quarts i proven de seure a taula. Si va de dos minuts, alguns hostalers fan els ulls grossos, mentre acaben d’instal·lar les taules que falten.

Són les ganes de tornar als costums. A viure. “O del bon temps, que també acompanya”, comenta l’Àlex, cambrer d’un local de la Rambla. El clar exemple són tres companyes de feina –la Laura, la Cristina i l’Aina– que aprofiten per fer una cerveseta a El Llit abans de tornar a l’office de la feina per dinar el tupper que es preparen cada dia: “Estem en reducció de jornada, abans sí que ens escapàvem més sovint a fer menús”, expliquen. Però l’hora de la cervesa no la perdonen.

És l’excepció que confirma la regla. Aquest escenari no és pas un copy paste a la majoria de bars i restaurants, on l’afluència és molt més modesta i estan experimentant caigudes que superen amb escreix el 50%. El propietari del bar Més Tapes, ubicat a la plaça de Sant Roc, destaca que la feina és inestable i no segueix cap patró: “Cada dia és diferent, podem tenir molta gent o no tenir-ne. Hi ha molts alts i baixos”. Els restaurants de menú diari també trampegen la situació per poder cobrir alguna de les despeses mensuals. 

Cau el tiquet mitjà

La limitació no és només un aforament al 30% a l’interior i uns tempos “massa reduïts” per poder organitzar dos torns, sinó també a la butxaca de cada comensal. El director del Picuteig, Daniel González, destaca que el tiquet mitjà és “molt més baix” que abans. Tant, que al restaurant ara només ingressen 3 dels 10 euros que sumaven en època pre-Covid. I ho reflecteix a la perfecció una parella que consulta els preus enmig de dos restaurants del carrer de l’Advocat Cirera i discuteixen per quin menú optar. “No ens ve d’això, tia. Per un dia que diem de sortir…” diu un d’ells per intentar convèncer l’altre. Miren el rellotge –passaven uns minuts de les 14 h– i decideixen demanar taula. 

La franja horària és un dels punts més criticats pels hostalers. “No estem acostumats a aquests horaris d’Europa del nord, haurien de replantejar-se una reestructuració de les franges”, pensa González. Tanmateix, reconeix l’esforç que han fet molts clients per adaptar-s’hi. Toñi Álvarez, del bar Carreras de Can Puiggener, diu que no pot estar-hi més d’acord. Especialitzada en esmorzars de forquilla, ara està funcionant a un 20%. Ni take-away ni reserva per a menús diaris, “l’horari ens està fent molt mal”. I és que la seva especialitat està deslligada a la immediatesa del dia a dia. “Els clients han d’esmorzar mirant el rellotge i a correcuita”, lamenta la Toñi. Una taula que abans es traduïa en un tiquet de 120 euros –amb els corresponents xarrups, cafès i alguna copeta–, ara amb prou feines (i amb només quatre comensals permesos) arriba als 60 euros. 

Especialment complicat ho tenen els locals més petits. Com en el cas del bar Zame, que poc pot fer en només dues hores. D’altres han fet números i no els surt a compte obrir, ni tan sols amb l’opció take-away, com el Frankfurt el Racó d’en Pep, a tocar de la plaça Picasso.

El rellotge marca les 15.30 h. Queden alguns despistats acabant de fer la sobretaula, però els hostalers ja van informant. “Ui, cert! M’acabo el cafè”. D’un glop.

Comentaris
To Top