[Per Marc Argemí, periodista]
Diuen que les abraçades són de les coses que més trobem a faltar per culpa de la pandèmia. Segons explicava el departament de gestió preventiva d’Egarsat fa unes setmanes al seu bloc, fer i rebre abraçades té uns grans beneficis per a la nostra salut: facilita l’alliberament de serotonina i dopamina, generant una sensació de benestar. També una abraçada redueix l’estrès, fa disminuir la pressió arterial, promou l’oxigenació de l’organisme i fins i tot redueix el risc de patir demència. La qüestió ha omplert pàgines i pàgines dels mitjans de comunicació, que han consultat a experts sobre quines són les maneres d’abraçar que presenten menys risc. El New York Times, per exemple, va arribar a publicar una guia de formes segures d’abraçar-se en temps de Covid dissenyada per una experta, Linsey Marr.
Pensava en aquestes abraçades que hem deixat de fer-nos i que trobem tant a faltar quan vaig topar amb una sorprenent proposta política que ens feia un partit als ciutadans. Sí, precisament Ciutadans, que va omplir els carrers de Catalunya amb la petició que votéssim a l’abraçada. “Vota abrazo”, es podia llegir en cartells en què apareixien tot un seguit de persones soles –una persona per cartell, sigui gent gran o gent jove, dones o homes– fent-se abraçades a si mateixes. Desconec la lògica de comunicació política que va cristal·litzar en la decisió d’entronitzar aquest gest en uns cartells, però segurament hi haurà pesat l’enyorança que sentim tots d’una vida social i relacional on hi hagi més abraçades, i més petons, i quedades amb amics, i celebracions familiars.
Les abraçades de Ciutadans, però, tenien alguns inconvenients. En primer lloc, eren autoabraçades, que sonen com una broma, un consol de perdedor: no tinc a qui abraçar? M’abraço a mi mateix. Però una abraçada a un mateix, a banda de no treure’ns de la soledat, transmet una fragilitat que el que vaig entendre jo és que ens proposen que abracem la persona que apareix al cartell. I aquí és on ve el segon inconvenient: les persones fotografiades no són ni conegudes del partit, sinó que provenen d’unes fotos d’estoc que no s’havien fet per a l’ocasió, ni es podien utilitzar per a finalitats polítiques.
Però, mentre aquests cartells lluïen pels carrers, alguns partidaris d’aquesta formació es queixaven amargament a les xarxes socials que l’idioma utilitzat en el primer debat electoral fos el català. No és precisament una abraçada, que diguem. Un dels seus fans –en un sorprenent salt mortal discursiu– atribuïa l’elecció d’idioma a una qüestió d’ego: com si l’ús d’un idioma o un altre tingués a veure necessàriament en una bondat o maldat moral. Bé, entenc que deuen ser arguments de campanya, però d’entrada no és que estigués fent honor al seu lema i abracés ningú.
Bé, tot plegat un desgavell que ha acabat amb la retirada d’aquests materials. Ara, les abraçades s’han retirat de la campanya i no són patrimoni de cap partit. Afortunadament. Perquè així puc enviar des d’aquí una abraçada a tots els polítics de tots els partits perquè, amb la que està caient, feina tindran per aixecar l’ànim d’aquesta societat mancada d’abraçades.
