Molt han debatut els col·lectius feministes sobre la conveniència (o no) d’impulsar el treball de deconstrucció dels homes. Ja tenim prou feina amb agressions i feminicides, vénen a dir, com per a dedicar-nos a salvar els homes. Ja s’ho faran. Altres veus, en canvi, sostenen que no hi haurà solució sense que els homes desmuntin la seva masculinitat hegemònica. Pragmatisme.
La darrera exposició del Museu d’Art de Sabadell, L’home nu, Tot despullant els arquetips de la masculinitat, comiassariada per Txema Romero i Fina Duran, aposta per aquesta segona línia. I obre moltes aristes de debat. No debades, l’exposició arrenca amb una potent autocrítica: Reconèixer la subrepresentació de dones artistes en el total de l’obra dels museus organitzadors d’aquesa exposició (els adjunts a la Diputació de Barcelona).
Representacions homoeròtiques de l’artista Roberta Marrero / DS
Doncs bé: Només l’1,8% dels artistes al conjunt d’aquests museus (entre els quals s’inclou el de Sabadell) són dones. En canvi, vora el 74% de les pintures de nus representen cossos de dones. Uns pinten, les altres són pintades. Uns miren, les altres són mirades. Uns son actius, les altres són passives. “La visió de tu serà la del mascle que t’observa de fa segles”, que diria Maria Aurèlia Capmany.
Sabadell trans
Una vegada constatat aquest binomi, l’exposició prossegueix amb el cànon estètic, que obliga a representar el cos de l’home com a fort i (quasi) asexual, mentre el de la dona seria tendre i eròtic. Com ara les pintures d’obrers a les fàbriques terrassenques, tot oblidant que la mà d’obra femenina es comptava per desenes de milers.
Per una altra banda, apunta a la irrealitat dels cossos que monopolitzen el relat, amb una intervenció de Mar C. Llop sobre la fluïdesa dels gèneres (qui és col·laboradora de l’entitat sabadellenca Ca l’Enredus).
En primer pla, obra de Mar C. Llop / LLUÍS FRANCO
De fet, Sabadell fa passes per esdevenir punta de llança de la reflexió trans, amb veus com Alba Barbé-Serra (directora del curtmetratge no-binarista Cua de sirena, candidata als premis Gauí en la gala que tindrà lloc el proper 21 de març); i Clara Palau, qui diumenge podria convertir-se en la primera dona trans al Parlament (en la llista d’ERC).
La mostra camina després cap a la subversió dels cossos que han realitzat col·lectius des dels marges, com ara la reapropiació del Sant Sebastià asaetat com a icona eròtica gai (visualitzat en l’obra de l’artista Roberta Marrero).
Còmic homoeròtic
El recorregut passa després per la representació del cos masculí en les fotografies d’aquells forçuts en blanc i negre; per seguir en els còmics homoeròtics editats a Catalunya en les darreres dècades, acompanyat de les reflexions del dibuixant Sebas Martin).
Obra entorn de la feixuga motxilla que els homes portem apresa / DS
Finalment, la mostra torna al present amb la contundent metàfora d’Ivonne Navarro, que visualitza el procés de deconstrucció de la masculinitat com una feixuga motxilla de la qual ens hem de desprendre.
No per casualitat, la majoria d’obres de l’exposició són d’artistes femenines. I és que reivindicar la presència de les dones als museus és també objectiu d’aquest recorregut.
