L’època del gran creixement (anys 50 i 60 del segle XX) a Sabadell hi havia cinc quioscos de premsa. N’hi havia un a cada estació de tren, a més del quiosc d’en Vila. Per les dues estacions dels Ferrocarrils Catalans, l’estació central de la Renfe i l’apaiadero passava cada dia un formiguer de clients potencials. Diaris, revistes, tebeos, novel·les o contes esperaven el seu comprador. A la foto hi ha el quiosc de l’apaiadero, que va estar un temps al costat de les vies del tren, abans del soterrament.
Més avall, hi havia el quiosc d’en Vila, que estava situat a l’inici de l’actual avinguda de Barberà, baixant a la dreta, entre la Gironina i el carrer de Tetuan. Era molt popular. El seu propietari també tenia una botiga de perfumeria a la Rambla. Aquells quioscos resultaven molt útils a l’hora de distribuir entreteniment quan el temps lliure encara no estava monopolitzat per la televisió. També hi havia llibreries que venien diaris i revistes, usualment, les que estaven ubicades en els principals eixos viaris.
Aleshores hi havia diaris de matí i de tarda: Diario de Sabadell, La Vanguardia Española, Diario de Barcelona, El Correo Catalán, Solidaridad Nacional, Mundo Deportivo i Tele/eXpres (a partir del 1964) sortien al matí i El Noticiero Universal, La Prensa i Dicen (a partir de 1966) sortien a la tarda. Aquests darrers obligaven els quiosquers a tancar tard. Els dilluns només hi havia La Hoja del Lunes i, a Sabadell, el setmanari esportiu Sabadell Deportes. El Once era també un setmanari esportiu que es va publicar entre els anys 1945 i 1965 a Barcelona.
Quiosc de l”apaiadero’, l’any 1970. Va estar un temps al costat de les vies de tren abans del soterrament/ A.SALLENT (AHS)
Aquella època estava perfectament escalada la categoria i tipus de lectura. Fos per edat, per sexe o per condició social, cada capa de la societat tenia la seva lectura determinada. Per exemple, si el diari interessava, més o menys, a tota la família, les anomenades revistes del cor anaven destinades al públic femení. A casa o a la perruqueria, les revistes Hola, Semana, Lecturas, Garbo o Diez Minutos eren qüestió femenina. I, curiosament, encara perduren. De les citades, només la revista Garbo ja fa anys que va desaparèixer.
La gent gran s’inclinava per El Caso, un setmanari especialitzat en successos, assassinats, desaparicions i històries de lladres i serenos. Un paper fonamental el va jugar Enrique Rubio, periodista que brodava tots els temes que tocava. Durant uns anys, El Caso va tenir un imitador que duia el nom de Por Que.
El sector infantil i juvenil era el que gaudia de més varietat de publicacions. Des dels àlbums de cromos passant pels tebeos d’aventures, de comicitat, romàntics, fins als contes i novel·les, la jovenalla podia trobar al quiosc tot allò que necessitava per passar l’estona llegint. Aleshores se’n deien tebeos o patufets el que ara es coneixen com a còmics. Precisament, el TBO i el Patufet van donar nom a un gènere de publicacions. La lectura destinada als nens era ben diferent de la de les nenes. Al pati dels nens, la meitat, més o menys, eren partidaris del Capitan Trueno, amb Goliat, Crispín i Sigrid, mentre que l’altra meitat preferia el Jabato, amb Taurus, Fideo i Clàudia.
Encara que sempre hi havia qui preferia Hazañas Bélicas, on trobava divertides les aventures de Johnny Comando i Gorila, on els alemanys eren sempre malignes i perversos. Roberto Alcázar i Pedrin també solien tenir partidaris. En tots ells gairebé sempre lluïa la violència. Les nenes podien triar entre Sissi, Susana, Linda flor, Serenata, Florita, Azucena o Claro de Luna. Aquest darrer duia a cada exemplar la història d’una cançó. Els temes de més èxit, el que ara se’n dirien hits, quedaven narrats a les pàgines de Claro de Luna.
A més de llegir, cantaven. Elles sempre més constructives. La reina dels quioscos, però, era l’editorial Bruguera. Els seus productes Pulgarcito, El DDT, Sissi, Tio Vivo i tota la colla de personatges: Zipi y Zape, Carpanta, Sacarino, Mortadelo y Filemón, Rompetechos, 13 Rue del Percebe, etc. van omplir hores i hores d’entreteniment per a tots els públics. El 1961 va aparèixer CavallFort. A inicis dels seixanta també van sortir Tintín i Astèrix, que, aparentment per a públic infantil, va conquerir un públic més gran.
Un gènere de lectura que no gaudia de gaire reputació era el que corresponia a les novel·les de l’oest. Encara que s’hauria de reconèixer que va fer una bona funció, atès que un estrat de la societat que ho tenia difícil per poder llegir ho va fer gràcies a aquelles novel·les. Eren noms reconeguts els de Marcial Lafuente Estefanía; Ralph Barby, que amagava l’escriptor Rafael Barberán Domínguez; o Frank Garret, realment, Francisco Garriga Vial; José Mallorquí i d’altres. A Sabadell no es pot parlar de novel·les de l’oest sense citar obligatòriament Salvador Fabà, il·lustrador de fama internacional. Sabadellenc nascut el 1936, porta sis dècades dedicades a la il·lustració.
Ha treballat per les millors editorials, com Editorial Bruguera, Ediciones Forum, l’alemanya Bastei i altres editorials alemanyes, britàniques o sueques. Va ser fundador de l’acadèmia Cau d’Art i és un referent internacional en la seva especialitat
