L’Espanyol-Sabadell s’ha jugat històricament a Primera Divisió, però dissabte serà el tercer derbi a la categoria de plata en terreny perico. Estrenarà escenari el conjunt arlequinat perquè tots els antecedents van ser al mític estadi de Sarrià. Fins ara, el balanç no és gaire encoratjador per als seguidors sabadellencs. Només 3 victòries, totes concentrades als anys quaranta, i 2 pírrics empats en les últimes 10 visites. Hem volgut posar l’ull en el darrer antecedent, la temporada 89/90, amb protagonistes d’un partit envoltat de polèmica que va acabar en derrota (3-0). Gairebé 32 anys després, el derbi passa del blanc i negre al color i el gran repte del Sabadell d’Antonio Hidalgo serà trencar la sequera de victòries arlequinades en feu espanyolista a Segona Divisió A.
La temporada 89/90 el conjunt perico, com ara, sortia amb l’obligació de tornar a Primera. Va tenir un difícil inici de temporada, tot el contrari d’un equip arlequinat que va començar com un coet. De fet, va visitar Sarrià per sobre a la classificació i les vibracions eren força positives. Però sobre la gespa les coses es van començar a torçar molt aviat, com recordava el tècnic d’aquell Sabadell, Lluís Pujol. “No vam entrar gens bé al partit, com atemorits. Teníem la baixa sensible de Josep Ma Gallart i va jugar Casajús que es va lesionar en la jugada del primer gol. Abans vam patir l’expulsió de Tente Sánchez per dues grogues. Ho vam tenir tot en contra nostre”.
El protagonista directe de l’expulsió, José Vicente Tente Sánchez, encara no s’ho explica. O sí. “En aquella època l’Espanyol era un club gran de Segona A i tenia més poder que el Sabadell a la Federació. Això es va notar en aquell partit”. Va veure dues grogues en 28 minuts “per dues entrades totalment normals. Jo mai he sigut un jugador violent i en 16 anys de professional només m’han expulsat dues vegades”. Curiosament l’anterior també al camp de l’Espanyol amb la samarreta del FC Barcelona (temporada 79/80). Sánchez té un record agredolç de la seva etapa arlequinada. “Esportivament va ser una gran temporada, però el meu final no va ser el desitjat: el club em va vetar per no arribar a jugar el partit número 20 i evitar així la meva renovació automàtica per l’any següent”, explica.
Futbol molt alegre
El Sabadell 89/90 se’l recorda per un futbol molt atractiu. L’afició va vibrar amb el seu joc ofensiu, sobretot en una primera volta que va fer somiar. “Teníem jugadors joves -diu Pujol- amb moltes ganes de triomfar com Xavi Aguado, Villar, Emilio, Raigón, Barbará o Endrino, i altres més veterans, Huguet, Lino, Tente o Izquierdo, i vam formar un bloc molt maco. No només vam fer una bona lliga sinó que a la Copa vam eliminar a dos Primeres, Osasuna i Sevilla, i vam caure als penals a Atoxta davant la Real Societat. Fèiem un joc molt alegre. Potser ens va faltar una mica de banqueta per aspirar a l’ascens. Tinc un gran record”.
Un discutit penal va posar la cirereta a la negra tarda de Sarrià de l’any 89. Un jove Xavi Aguado va ser el protagonista. “I tant que ho recordo! Jugar en aquell camp de Primera em va impactar moltíssim. El penal, res de res. El va fabricar Gabino, que era molt hàbil. Es va aprofitar de la meva inexperiència i l’àrbitre va picar. El 3-0 va ser molt enganyós”. El central, que després es convertiria en un referent del Saragossa, guanyant una Recopa, se sent molt agraït al Sabadell. “Tot això va ser possible gràcies a l’interès i confiança del Centre d’Esports per un jugador de Regional com jo. Va ser el meu trampolí”. Ara el segueix molt de prop i se n’alegra que “el club no hagi dubtat d’Antonio Hidalgo, ni en el pitjor moment. Això és creure-hi i els resultats estan arribant”.
