[Per Marc Argemí, periodista]
Diuen que en política hi ha conservadors i progressistes, i que qui digui que això no és així és perquè és conservador. Conservador contra progressista no és exactament el mateix que dretes i esquerres, de la mateixa manera que liberal aquí significa una cosa ben diferent que a l’altra banda de l’Atlàntic. Tampoc un reaccionari és el mateix en diferents règims polítics. En el pla acadèmic, aquests conceptes tenen el seu sentit i no es fa difícil entendre’ls, però quan aquestes categories baixen a peu de carrer, puja la complexitat, perquè ser conservador o progressista no depèn de com un es consideri, sinó de com un es comporti.
Aquest lloc comú que planteja les diferències entre conservadors i progressistes com una continuïtat del binomi esquerra i dreta ve a tomb ara, quan estem entrant en la fase de negociació per a la formació de govern a la Generalitat. Sempre, no sé per què, m’ha semblat que l’estil de política que domina de manera aclaparadora és, tant a l’esquerra com a la dreta, un estil clarament conservador. Qui hi té molt a perdre s’ho pensa molt més. El polític sempre desitja conservar alguna cosa: el seu programa, els seus ideals, o simplement el seu lloc de feina. Com qualsevol altre ciutadà, vaja. Determinats polítics, quan canvien molt de programa i d’ideals, es podria concloure que allò que estaven buscant legítimament és, al capdavall, una feina: un conservador de la seva pròpia feina. Però això no ho sabem: en el pla personal, hi ha tantes persones com casos diferents.
En canvi, d’alguna manera sí que es pot afirmar que les estructures de partit són habitualment un element que introdueix una mentalitat conservadora. Només així s’explica la dificultat amb què propostes senzilles que ja han estat a bastament utilitzades en democràcies avançades, com ara les llistes obertes o l’elecció directa del teu representant per zones geogràfiques, no aconsegueixen prosperar en el nostre ordenament jurídic. El secretari d’organització del partit –un càrrec que no ha escollit la ciutadania– és qui al capdavall acaba confegint les llistes definitives. En alguns partits s’ha augmentat la democràcia interna, però d’aquí a compartir el poder que l’actual marc legal els acaba donant, n’hi ha un bon tros. Volen conservar el seu propi poder.
Però el conservadorisme va més enllà d’una voluntat de mantenir el poder. Som conservadors, de natural, per allò que considerem bo –no ho volem perdre– i al mateix temps podem desitjar el progrés en un determinat aspecte de la vida social.
En efecte, també tothom és progressista en algun sentit. Qui no desitja que la societat vagi endavant d’una manera o una altra? Amb les excepcions i els matisos que es vulguin el progrés, per exemple, en la protecció del medi ambient o en els drets civils genera consensos transversals, que van molt més enllà de la dicotomia clàssica esquerra-dreta. Pel meu gust, a peu de carrer conservadors i progressistes tenen massa en comú perquè pugui ser una distinció prou útil per entendre què està passant. Potser caldrà resignificar els dos conceptes, o explorar altres territoris. Les etiquetes polítiques tenen utilitat perquè simplifiquen la lectura de la realitat, però tenen l’inconvenient que la realitat que acabem entenent no és ben bé la real.
