MARC ARGEMÍ

Intimitats

[Per Marc Argemí, periodista]

Diuen que tothom té dret a una privacitat, aquest espai de conviccions i comportaments íntims, a recer de mirades indiscretes. El que no està tan clar és que això, a hores d’ara, estigui degudament garantit. Més aviat, el dret que a un el deixin en pau, com va ser batejat per primera vegada a finals del segle XIX, està a l’UCI dels drets humans, sotmès a una tempesta perfecta d’avenç tecnològic i gestió política irresponsable.

La privacitat és filla del desenvolupament natural del dret a la vida –tinc dret a una vida, però també a la meva vida privada– i del dret a la propietat –tinc dret a posseir no només coses materials sinó també intangibles, com el bon nom o la bona fama–. Els règims dictatorials acostumaven a anul·lar precisament aquest dret a la privacitat com a manera de condicionar enormement tota la resta. La Stasi, servei de seguretat de l’antiga RDA, va arribar a tenir més de 170.000 col·laboradors espietes de la ciutadania. Un llibre que descriu de forma molt crua l’ambient d’absència d’intimitat el va escriure George Orwell, 1984. L’expressió Gran Hermano, que va agafar la televisió per titular un programa que tracta de mercadejar la intimitat, prové d’aquest llibre. És com un acudit dolent.

La privacitat, primerament, no és el refugi del malfactor, sinó la protecció del ciutadà: l’espai on les persones podem reflexionar i conversar de manera independent, fora de l’abast del poder i de la pressió del mercat i d’altres forces socials.

No tenim Stasi, però la tecnologia ha fet possible una vulnerabilitat de la privacitat tant o més profunda. SÍ: la intimitat no només està essent amenaçada pels periodistes o pels serveis de seguretat, sospitosos habituals, sinó que s’enfronta a noves amenaces molt poderoses. Entre d’altres, es poden identificar tres tendències molt significatives. Primera: es multipliquen els serveis comercials centrats en l’experiència personalitzada, als quals permetem que recullin moltes dades. Encara que la seva es presenti com una feina automatitzada i anonimitzada, pel camí s’ha anat desenvolupant una indústria d’analítica de dades que permet cada vegada obtenir més suc d’aquestes dades que hem compartit. Segona: es fa més accessible a moltes més persones l’accés a la fama i a la celebritat, però plantejant com a drecera la necessitat que comparteixin la intimitat a través de les xarxes. Si hom no vigila, de mica en mica es produeix una dissolució de la frontera entre vida privada i vida pública que després és molt difícil de revertir: el nou famós s’ha convertit en un producte en si mateix.

Tercera: els governs, en temps d’incertesa, estan empesos a prometre seguretat, i en temps de desconfiança, a prometre transparència. I ara estem plens d’incertesa i de desconfiança. Però la seguretat i la transparència que demanem a canvi són de difícil gestionar. Si no es defineixen els límits del poder, el que podem acabar obtenint pot ser el contrari del que buscàvem. En efecte, podem acabar acceptant acríticament que qui acabi estant segur sigui el mateix poder, i no els ciutadans, i qui resulti totalment transparent siguem els ciutadans davant del poder, i no a l’inrevés.

La privacitat és una bandera esperant qui l’agafi amb decisió.

Comentaris
To Top