Hi va haver un temps en que les festes de guardar eren això, de guardar. Un temps en que la Quaresma implicava complir amb el dejuni. La carn i el peix quedaven al rebost i l’abstinència era el camí de l’ànima. I més enllà de la sevea arrel cristiana, esdevenia una tradició amb derivades culturals. Com ara La Vella Quaresma, el calendari popular amb el que es feien passar les 7 setmanes que separen el dimecres de cendra del diumenge de Pascua.
I no era una anciana qualsevol. “Es representava en un calendari de paper troquelat, amb la silueta de la Vella Quaresma, la qual té 7 cames: Tantes com setmanes del calendari”, explica Josep Alavedra, escultor i membre de l’entitat Vallès Immaterial (de la qual n’és part la Fundació Bosch i Cardellach). “I els diumenges, després d’haver anat a missa, la canalla li arrencava una cama a la figura de la Vella”, explica. Quan arriba al final és cremada igual que el seu predecessor, el Carnestoltes. A Sabadell, aquestes manualitats es feien a l’Obrador, a la Creu Alta.
Expositori al carrer Sant Quirze, 55 / VICTÒRIA ROVIRA
I ara, en col·laboració amb el taller i botiga l’Art del Vitrall, recuperen aquesta tradició i la mostren al públic gràcies a l’exposició La Vella Quaresma. Impulsada per la direcció de Cultura Popular de la Generalitat i comissionada per Antoni Serés, la mostra és un conjunt d’una dotzena d’imatges de velles quaresmes tradicionals. S’exposen a un petit aparador exterior de la botiga, al número 55 del carrer Sant Quirze. “És la sala d’art més petita de la ciutat, però tanmateix la que més temps està oberta: 24 hores al dia”, explica Joan Serra i Renom, vitraller del taller.
L’expositor compta amb un panell explicatiu de la tradició de la Vella Quaresma, així com dues imatges diferents cadascuna de les 7 setmanes que hi romandran exhibides (tantes com el propi temps quaresmal). “Són imatges extretes del recull de Joan Amades”, explica Alavedra, “i tot fan cara de pomes agres, ja que representa una certa prohibició d’allò que ens agrada”.
Aquesta setmana és especial, ja que ens trobem en Serra la Vella: L’equador (exacte) de la Quaresma. “És una tradició pensada de cara als nens, per tal d’alleugerir una mica la Quaresma”, contextualitza Alavedra. La quitxalla sortia pels carrers cantant, Serra la Vella, terra d’escudella… tot fent veure que serren un bastó o l’estampa de la Vella Quaresma. Fent capte aplegaven algun ou dur, ametlles, caramels…, amb el que fer un berenar col·lectiu. Una tarda de disbauxa que enguany s’hauria celebrat aquest dimecres passat.
Interior del taller de L’Art del vitrall / VICTÒRIA ROVIRA
Aquesta és una de les tradicions que la seva entitat ha inventariat, des de Vallès Immaterial. “A Sabadell també es feia, sense dubte. A moltes escoles encara fan tallers”, diu Alavedra. I es garanteix la supervivència del personatge. Tot i així, l’indret on fan festa més grossa és Ullastrell, poble envoltat d’hortes, situat en el camí de Terrassa al Baix Llobregat. “Allà s’ha recuperat molt: Una escola es diu Serra la vella i tenen una geganta, que treuen aquests dies”.
Una Vella que, per cert, sovint pren el nom de la bacallanera. Si mireu cap imatge, veure com porta un bacallà en salaó a les mans. I és que el bacallà era el menjar habitual dels divendres, l’únic dia de la setmana en que n’era permès. “El bacallà era baratíssim”, diu Alavedra, motiu pel qual era el peix de major consum. I també tenia repercussions a les peixateries. I és que, tradicionalment, també confecionaven el seu propi calendari. Estava compost per un bacallà obert, penjat, sota el qual es col·locaven set arengades assecades. “I cada setmana, anaven llevant una, per marcar el pas del temps”.
Detall d’un vitrall / VICTÒRIA ROVIRA
I és que l’alimentació és la clau de la Quaresma. “En la litúrgia cristiana, el dejuni és com una purificació“. De fet, no és un fet insòlit: Són moltes les cosmovisions religioses i culturals que inclouen dejunis, com ara el Ramadà de la comunitat musulmana.
En el cas cristià, el calendari arrenca per Nadal i Reis, seguint per la Candelera i viu un impasse amb l’arribada del Rei Carnestoltes. El Carnaval es viu com un moment de disbauxa, però també d’alimentació animal. El dijous gras (“botifarra en menjaràs”) i la sardinada per dimecres de cendra (amb l’enterro de la sardina) en són bons exemples. A contrades properes, com Mallorca, la tradició és menjar ensaïmada de carnestoltes, que porta un tall de sobrassada a damunt.
Passat el moment d’excessos carnals (fins dimecres de cendra), arrenca la Quaresma. Són 46 dies, tot i que si descomptem els diumenges, dóna 40 dies justos. Passada la Serra la Vella (l’equador actual), arribarà diumenge de rams, moment de comprar una palma i (optativament) portar-la a beneir. La Setmana santa culminarà en el Diumenge de Pasqua, moment en que s’acaba. I dilluns, en el que es crida al retorn de les famílies.
Un vitraller en època d’Ikea
Joan Serra va començar l’ofici de vitraller el 1978. Sis anys més tard, s’instal·lava a l’actual ubicació: Un edifici menestral de segle XIX, que segueix l’esquema tradicional de l’obrador als baixos i l’habitatge a dalt. S’alça al cap de cantó entre els carrers Sant Quirze i la plaça de les Marquilles, vora un altre emblemàtic negoci, la botiga de trens elèctrics Trelec (tancada a finals d’any).
Del taller de Serra han sortit encàrrecs arreu del país, com la rosassa per una església del Solsonès que treballava fa poques setmanes. A Terrassa, es va encarregar dels vitralls del seu Teatre Principal i del Saló de Plens de l’Ajuntament. A Sabadell, és cèlebre la restauració dels vitralls del Mercat Central (projectat per l’arquitecte Josep Renom), compost per quasi 500 peces. Més recentment, s’ha encarregat de la reforma de les galeries de l’antiga Casa Brujas, al carrer de Llobet.
Serra també va arribar a un acord amb l’Ajuntament per vendre-li 38 peces històriques, que el vitraller va anar recuperant d’aquí i d’allà des de l’any 1988. “Els he anat recollint de cases particulars, de fàbriques… . A vegades fins i tot aturant obres”.
És, d’alguna manera, un vitraller en el bell mig de l’època d’Ikea, en la que la decoració de totes les llars del món s’hi assembla.
