Molts són els que en un món com l’actual tenen la sensació que la vida hauria de ser més senzilla, molt més fàcil de gaudir, assaborint cada moment. Tot i que la simplicitat sembla una espècie en perill d’extinció, encara podem trobar aquella gent que gaudeix de les petites coses amb la il·lusió i l’energia d’un nen que tot just comença a conèixer allò que té al voltant. Carles Peig, arlequinat fins a la fi, és un d’aquests casos, que mira el record com una festa, i el futur com una tasca lleugera amb la qual acompanyar el camí.
Als seus 86 anys, recorda tots els “saraus” en què s’ha trobat i riu com un petit trapella. “Em diuen que soc conservador i alegre, però sobretot impacient”, xiuxiueja d’amagat mentre li fan fotografies. Fill d’esparters, va començar a treballar als 12 anys a l’Antiga Casa Peig, el taller del seu pare, que havia obert el seu avi, mort menys d’un mes abans que ell arribés al món. Es dedicava a serrar fusta, arreglar persianes i repartir articles de neteja els dimecres i divendres, “amb un tricicle a pedals” que, amb la millora del negoci, va passar a ser un Seat 600.
Recorda les mans plenes de sang de treballar l’espart, sí, però amb la convicció que és el que s’havia de fer per portar el menjar a taula, i es feia. Està clar que la seva inquietud ve de mena, tenint en compte les entitats amb les quals ha participat: 62 anys sent membre de la comissió de festes de Sant Cristòfol, tresorer de l’Imcae, col·laborador de la Creu Roja, president de Niu d’Art i membre de la comissió del ral·li de l’Aplec de la Salut en 32 ocasions…
El local de Peig, situat al carrer de Brujas, guarda centenars de records a les parets, entre les quals encara treballa arreglant algunes persianes / VICTÒRIA ROVIRA
Fins i tot, recorda amb il·lusió, “em vaig cuidar de 24 campionats de futbol per a nens a Sant Llorenç Savall, i l’alcaldessa, Olga Olivé, de Convergència i Unió, em va homenatjar”. Les ganes de fer el van portar a dedicar-se a l’exèrcit naval, on l’any 1955 va entrar a ser caporal voluntari de l’escola naval. Qui més bé s’ho passava era ell: “Jo gaudia com un mico fent de caporal, formant els soldats a la portalada del moll, davant dels vaixells”, diu.
Una tarda de pluja intensa, però, li va provocar una pleuritis que el va fer tornar a casa, diu mentre mira els galons, i ara “quan em fan una radiografia els haig de dir que estic curat”. La salut, malgrat tot, encara es porta bé amb ell, potser millor que amb molts joves. D’allò en queden les anècdotes, festes de record que omplen les parets del vell local on, potser per gust, segueix arreglant persianes.
