[Per Marc Argemí, periodista]
Diu la dita que uns tenen la fama, i els altres carden la llana. Això vol dir que la fama, bona o dolenta, no sempre és la que un s’ha guanyat merescudament. De fet, mantes vegades la reputació que persegueixen persones o institucions té poc de justa, i és molt difícil de capgirar. Això passa tant en reputacions bones com dolentes: sembla que hi hagi forces incontrolables que s’entesten a mantenir una imatge determinada, per més injusta que sigui o per més esforços que es facin per revertir-la.
Allò que pensem que és el motivador de la fama, la realitat concreta i immediata –allò que hem aconseguit fer digne de ser recordat– en realitat és només un dels ingredients necessaris. La fama té un aspecte de misteriós gràcies a la seva composició: un quart de fets, un altre quart de prejudicis, un d’exageració i un últim d’oportunitat. Fem, la societat, assignacions de papers en l’escenari públic, i quan a hom l’han encasellat en el paper del dolent, o del babau, o de la protagonista, no en sortirà per més que no ho sigui mentre no hi hagi algú altre que ens substitueixi en el nostre paper. Per ser famós no n’hi ha prou a fer coses extraordinàriament bé: també han de ressonar en el moment concret.
En política, només cal observar els darrers 15 anys per adonar-nos que els líders més valorats pugen i baixen… sense que ells hagin variat necessàriament de posició. Allò que fa 20 anys el públic premiava, ara ho castiga. De la Transició fins ara, hem vist com la cultura de pacte ha estat grandesa, possibilisme, manca de conviccions, rendició o traïdoria. O allò que es considerava superflu abans, ara és imprescindible. Els toreros, per exemple, han estat sempre famosos pel mateix, però la seva consideració ha passat de positiva a negativa en moltes capes de la societat a mesura que la sensibilització contra el maltractament dels animals ha anat estenent-se. El mateix podríem dir dels empresaris naviliers que traficaven amb mà d’obra –persones– amunt i avall d’Àfrica a Amèrica però que gaudien de bon renom en el seu temps, quan la sensibilitat era tota una altra i quan deixaven ingents quantitats de diners a ciutats europees com Nantes o Barcelona.
Potser algú no ho recordarà, però tota la generació política que va arribar al poder amb Aznar i que està ara desfilant davant el jutge per enèsima vegada acusada d’una corrupció de dimensions colossals, va arribar al poder amb fama d’honrada i amb la promesa de passar pàgina dels escàndols que a principis dels noranta omplien les primeres planes dels diaris, Roldán, Filesa i tants d’altres. Impagable espectacle de rendició de comptes tardana.
I tornant a l’inici, no hi ha fama més injusta que aquella en què s’atribueix el mèrit a la persona equivocada, mentre es deixa en segon pla qui més ho mereixia. El continent americà, per exemple, no pren el nom de Cristòfol Colom, sinó d’un aventurer italià la fama del qual li va arribar d’un cartògraf alemany, que va crear la paraula Amèrica per designar allò que aquell deia haver descobert.
Aquest tipus de fenòmens són una constant en la gestió col·lectiva dels records: cada generació manté, menysté o resignifica les fames que ha heretat, i en crea de noves.
