[Per Pep Marès, gestor i mediador cultural]
Tot va començar ara fa divuit anys, per ser precisos el 25 de febrer del 1998, la data en què el ple municipal de Sabadell va fer les primeres passes per construir el Museu de la Indústria Tèxtil Llanera, amb una moció que tothom va aprovar, però que ha quedat al calaix. Que la cultura ben poc interessa a la classe política és de tothom conegut (reconec que hi ha matisos i casos excepcionals), ara no descobrirem la sopa d’all. Però aquí i avui no pretenc fer un discurs sobre la importància de les polítiques culturals sinó defensar que en un museu –almenys els locals– no és important el continent sinó el perquè, el contingut, i la seva acció social i educativa.
El gran debat, segons sembla, és on el posarem, aquest museu, i quan el farem, el perquè del museu apareix en un segon pla (almenys és la impressió meva) i molt menys present està el com serà aquest museu i el que farà aquest museu. Construir un museu és senzill i fins i tot pot ser econòmic, però històricament no ha estat així, ja que políticament i socialment hem treballat més en el continent que en el contingut. Tenint present que les condicions de l’espai han de ser òptimes i mínimes, amb pocs diners tens un museu. Per mi el continent no ha de ser important sinó que ho ha de ser contingut, més que invertir 6 milions en un edifici, jo invertiria 6 milions a crear activitats: per treballar els fons tèxtils, les peces, les històries, la investigació, la recerca, l’educació… Quin sentit té un museu preciós sense una programació decent? Quin sentit té un museu amb la més gran i més innovadora museografia sense recursos per pagar un personal qualificat que impulsi i programi accions i propostes educatives, socials, de conservació?
El perquè del museu –i de la resta de museus de la ciutat– cal buscar-lo i definir-lo, de fet, és la feina essencial que hauria de sorgir d’aquest pla de museus que actualment s’està fent i és la clau de tot plegat: acordar i trobar un perquè i una proposta de valor. Un cop tinguem el perquè i la proposta de valor, podem començar a articular l’on, el com i el què. I s’ha de ser valent, proposo, per exemple, fer un museu obert fragmentat per tota la ciutat, amb una seu central que coordina les activitats i les propostes, però també una seu digital amb capacitat de connectar amb nous públics i generar accions per poder d’atraure nous públics. Fa temps que ho repeteixo: ara no és temps de grans edificis i de temples culturals; és temps d’acció, és temps d’activitats, és el temps de les persones i no de les totxanes.
El govern de la ciutat i la resta de consistori tenen el deure de donar resposta a aquesta iniciativa aprovada fa divuit anys: l’oportunitat de poder presentar un Museu de la Indústria Tèxtil Llanera és essencial per conservar la memòria històrica, el patrimoni, la història de la ciutat i de les seves persones. Aquest museu i la resta de museus són l’eina que aporta la solidesa històrica, social, filosòfica per articular un relat de ciutat necessari per poder construir una proposta de ciutat en la qual les seves diverses comunitats se sentin identificades. A l’anterior legislatura es promocionava el Sabadell és, ara cal saber el perquè és i conservar, difondre i treballar la seva història, conèixer i valorar el seu patrimoni i els orígens, tots ells elements que esdevenen essencials per construir les bases d’un futur pròsper i compartit, que ara per ara les persones que hi vivim no aconseguim veure gens clar.
