Ciutat

"Fa dos anys que espero"

/ VICTÒRIA ROVIRA

A principis de maig farà dos anys que li van dir a Manuela Hernández que l’operarien al Taulí d’artrosi i artritis als dos genolls. Des d’aleshores, la seva situació no ha fet més que empitjorar i “ja no puc estar així, porto dos anys esperant”, lamenta. Actualment, aquesta sabadellenca de 75 anys depèn completament de la seva família perquè les cames no l’aguanten. Per casa i el carrer va amb bastó o amb cadira de rodes perquè, com admet amb filosofia, “ja no tinc cartílags als genolls, els ossos van com volen”.

I això li treu qualitat de vida. Les pastilles, com un derivat de la morfina i la cortisona, són el tractament crònic que l’ajuda a suportar i aguantar el dolor del dia a dia. Casos com aquest provocat per l’enquistament històric de les llistes d’espera ha provocat en reiterades ocasions les protestes de col·lectius que defensen la sanitat pública com els iaioflautes. La seva portaveu a Sabadell, Tere Ibáñez, qualifica la situació d’”indecent” i denuncia que van créixer especialment durant les retallades.

Ibáñez posa el focus igualment en la demora per accedir a una visita d’especialista, un altre problema “endèmic” del sistema. Si la malaltia de la persona que necessita visitar-se no va a més, diu, no passa res; però si s’agreuja aquesta demora assegura que al cap i a la fi provoca més despesa i problemes pels malalts. “És un sense sentit”, sentencia. Manuela Hernández té l’efecte que la sanitat pública “no importa gaire als polítics”, sinó creu que incorporarien més personal i recursos al sistema sanitari.

Manuela Hernández, en el menjador de casa seva / VICTÒRIA ROVIRA

I reivindica que hi ha altres patologies més enllà del coronavirus. La badienca Maria Teresa Baños és un altre exemple d’usuària del Taulí que viu un autèntic laberint abans no trobi una solució al seu dolor de genolls i esquena. Fa cinc anys a través de la mútua de la seva empresa li van diagnosticar condromalàcia de nivell 3 i una discopatia. Però a mesura que passava el temps assegura que empitjorava, “se’m bloquejaven les cames i quedava invàlida durant uns minuts”.

Aleshores li van fer més proves i, des de l’abril del 2019, esperava hora perquè la visiti el traumatòleg especialista del Taulí. Finalment, al gener de l’any passat li van donar hora de visita per l’octubre, però aquesta va quedar ajornada a abril del 2021 per la pandèmia. Al cap de dos anys més. En el seu cas, aquesta situació també va acompanyada d’una gran quantitat de medicaments, entre els quals calmants, que assegura que no és bo prendre durant tant de temps seguit per pal·liar un dolor concret.

Publicitat

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top