[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Als Estats Units s’està produint una situació curiosa. Molts negocis que podrien reobrir no ho fan perquè no troben treballadors. Diversos analistes apunten que la raó principal d’aquest fenomen és el subsidi d’atur especial introduït arran de la pandèmia. De fet, la Cambra de Comerç americana ha instat a suprimir-lo, ja que, segons els seus càlculs, un de cada quatre perceptors del subsidi està guanyant ara més diners que quan treballava. És un bon exemple de com un instrument que, conjunturalment, ha estat molt positiu pot acabar perjudicant l’activitat econòmica.
Mentrestant, aquí a Espanya, el Govern de l’Estat va plantejar la setmana passada l’herència pública universal, és a dir, una dotació econòmica que cobrarien tots els joves una vegada assolida una determinada edat. Em sembla una bestiesa. Una cosa és emular les bones pràctiques dels països nòrdics, que retribueixen els seus joves per estudiar, part amb salari i part amb préstecs a interès tou; i l’altra, ben diferent, lliurar diners públics a fons perdut perquè els joves en facin el que més bé els sembli. Si realment es vol ajudar els joves, en lloc de subsidiar-los, potser caldria atacar les raons estructurals que expliquen la seva complicada situació: la rigidesa del mercat laboral, l’especialització de l’economia en sectors de baix valor afegit i les greus deficiències del sistema educatiu.
Ara bé, és més fàcil –i suposo que més rendible electoralment– prometre’ls diners a canvi de res. L’altre factor que els nostres governats acostumen a obviar és que caldria ser un país autosuficient. Realment té sentit introduir nous subsidis a força d’anar acumulant deute i més deute? En un article que ha passat relativament desapercebut (Una pandèmia del deute?, Project Syndicate), el president del Bundestag adverteix que, després de la Covid-19, resultarà urgent començar a reduir el deute públic, ja que l’excés de diner barat està alimentant el “risc moral”. És a dir, que els països estan estirant més el braç que la màniga. Avís per a navegants. En resum, algú es veu en cor d’explicar als contribuents holandesos i alemanys que, amb els seus impostos, hauran de finançar les herències públiques dels nostres joves? Jo no.
