[Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
No es va produir per casualitat l’1 d’octubre, sinó després de reiterades demandes d’equitat, respecte i reconeixement, de les quals el tràmit del nou Estatut en fou una escenificació política amb tots els apartats i capítols: Parlament, Congreso, Senado, referèndum i Tribunal Constitucional. I aquest tràmit venia d’una demanda reiterada durant anys de tracte just en diferents ordres, no solament econòmics i fiscals, sinó en llengua, cultura i organització de Catalunya dins de l’Estat.
Plantejar ara un embat democràtic significa posar les demandes sobre a taula de negociació política i veure’n la resposta de l’Estat. Es podrà dir que tot això ja es va fer i que en coneixem el resultat, però també és cert que les nostres reivindicacions no vam comptar mai amb el llibre blanc del greuge. Hi va haver moltes formulacions, certament, però mai integrades per la Generalitat (Govern i Parlament) de Catalunya. Que aquesta és una feina feta en part i una realitat coneguda, tampoc no vol dir que refer ara la demanda sigui un acte d’ingenuïtat. Poc podem esperar que aquesta vegada l’Estat vulgui ser, finalment, equitatiu, perquè les sospites són que aquest estat només es basa en la discriminació. Però cal escenificar novament la nostra posició sencera. I cert, mai ni les Cortes (Congreso y Senado) ni el Gobierno s’han assegut mai, a excepció del tràmit de l’Estatut, el compromís del qual han abandonat.
Les demandes d’amnistia i d’autodeterminació no van soles, han d’anar acompanyades de les raons de la mobilització del 2010 al 2017, això és del greuge. La demanda de llibertat incorpora el greuge, si més no destinat a tots aquells que el volen ignorar.
El recent acord per a la formació del nou govern de Catalunya parla reiteradament d’un “embat democràtic”, encara que no precisa el seu contingut. Cal aclarir-ho, intentarem fer-ho. Uns quants punts serien:
Finançament equitatiu. A la basca. No és admissible la discriminació en el finançament ordinari, que és fins i tot prohibida per la constitució, en la qual acaben rebent més les comunitats solidaritzades que les solidàries. I l’equitat incorpora el major cost de la vida i el major esforç fiscal. I qui, com Madrid, dins seu té tot el pes econòmic de l’Estat central, no pot fer veure que aquest fet és neutre, inexistent.
Inversions equitatives per part de l’Estat. No ja solament recordem una disposició addicional tercera de l’Estatut, mai complerta, sinó que cal el compromís que les inversions de l’Estat, en estocs acumulats, han de ser territorialment equitatives. I això és mesurable i resulta un escàndol en el moment en què en veus les taules. No és gaire simple haver d’admetre que la inversió es pot comptabilitzar i que cal la igualtat, i és així per més que les forces polítiques estatals parlin sempre de la igualdad de los españoles. És que no han fet mai els números.
Seguim. La llengua representa un tret bàsic de la plurinacionalitat de l’Estat. I cal que el català/valencià sigui reconegut en la seva plena identitat comuna i com a llengua espanyola com n’afirma que n’és la constitució. No calen aquestes publicacions oficials, webs… que les separen com a dues i la menysprea. I si la llengua oficial és el castellà, a la constitució d’espanyoles ho són totes. Llengua espanyola assimilada a castellà no hi és per enlloc. Tenim l’obligació de conèixer el castellà, cert, però no l’obligació d’usar-lo, només el dret. És capaç el Gobierno d’assumir textualment la constitució i començar a donar sentit a la diferenciació entre nacionalitats i regions?, complicat, oi?, però és allò que cal plantejar.
Finalment, un punt més, sense ànim de tancar la llista. Catalunya té dret a la seva plena organització interior, talment com en gaudeixen les comunitats autònomes uni-provincials, o els arxipèlags respecte a les seves illes. No és admissible la imposició del model de la nova planta provincial i el bloqueig conseqüent de la nostra regulació local interior. No som Castella ni Andalusia, perquè aquí la matriu provincial és forçada. És clar que tot ve de la derrota del 1714, talment com al País Basc les seves diputacions són el pacte d’un empat en les guerres carlines. Són tres províncies amb la meitat de població de la província de Barcelona i sumades les tres caben dins d’ella. Per a Catalunya les províncies són la derivada d’un resultat militar inacceptable.
Un embat democràtic són totes les demandes justes, més la mateixa reivindicació de la llibertat, com l’amnistia, perquè allò qualificat de delicte era una reacció contra un tracte injust i també l’autodeterminació perquè serem allò que assumim lliurement. Un embat és el què i el perquè, junts.
