El segell discogràfic La mà de Guido va comercialitzar fa pocs mesos el darrer enregistrament del pianista terrassenc Miquel Farré, que el passat 29 de maig va morir als 85 anys. Considerat un dels intèrprets catalans més importants del segle XX, la seva longevitat artística li va permetre oferir un homenatge a qui fou el seu mestre: Tomàs Buxó (1882-1962), compositor i pedagog que va cultivar tant la cobla i la música coral com les cançons per a veu i piano, música de cambra i per a piano sol i que va llegar més de tres-centes obres.
Tres d’aquestes són les d’aquesta primera gravació mundial editada amb l’austeritat que caracteritza el segell sabadellenc. Destaquen per un marcat alè romàntic, a mig camí de l’estètica de saló i el tornassolat lirisme de Brahms i Schumann. La melodia és el paràmetre preeminent, sigui amb un fraseig ample i solemne o amb un estil més declamat, en favor d’un discurs que pot guanyar densitat o enrarir-se harmònicament sense malmetre la claredat de textures, habitualment d’aparent senzillesa.
Són peces elegants i de regust tradicional que, com a Tema i variacions (1943) que Farré havia interpretat per primera vegada l’any 1954, emmascaren molt bé els recursos i exercicis tècnics. Ho demostra també el darrer episodi de la suite Poblet (1943), batejat com 1835: Destrucció, d’ascendència lisztiana, un caire explícitament programàtic, passatges en mode menor i un inici amb escales ascendents i descendents que evoquen la destrucció del monestir a conseqüència de les directrius anticlericals del Trienni Liberal.
El primer moviment, Evocació, és el més extens i té un caire poematístic, mentre que el narratiu i polièdric tercer, El claustre al capvespre, recorda el Granados anterior a Goyescas. Aquest moviment, per cert, està inspirat en el palau annex al monestir que va ser construït per ordre de Martí l’Humà, darrer dels comptes del Casal de Barcelona que va ser rei d’Aragó. Estèticament divergent és la Sonatina per a flauta i piano amb passatges molt lírics i expressius de la flauta i el piano estableixen un diàleg que els iguala, tot el predomini de la flauta en la mena de romança de l’Andante.
L’Allegro moderato inicial segueix l’estructura de forma sonata. Com la suite Poblet, va ser enregistrada a partir dels manuscrits davant l’absència aleshores d’una edició impresa. Un fet que aporta més valor i mèrit a aquesta recuperació patrimonial que se suma a les moltes del segell sabadellenc, propietat de Llorenç Balsach. A més, la interpretació dels tres músics és excel·lent tècnicament i expressiva: en particular Miquel Farré, que deixa un testimoni ferm i exquisit en les dues obres per a piano gràcies a una capacitat de matís i sentit del fraseig.
