[Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Recorden vostès quan a principis de pandèmia es va dir que es faria una estadística de mobilitat en funció de les dades dels nostres mòbils? Doncs es va fer, és accessible i els resultats són importants. Ens referirem només als de Sabadell. Uns 197 mil ciutadans amb mòbil vam ser auscultats i els resultats ens diuen que vam fer uns 372 mil viatges dins la ciutat (el dimecres 19 de febrer del 2020, del qual hem estudiat les dades). Són viatges de tot tipus, de curt i més llarg abast. Deixarem de banda aquesta mobilitat interna que comprèn qualsevol sortida de casa (compra, passeig, gestió…) i ens centrarem en els viatges que surten i entren del municipi.
Si analitzem els municipis veïns als quals es van desplaçar més de 1000 ciutadans per dia, sabadellencs i de fora que van vindre, trobem que són 22 municipis. La nostra principal destinació/recepció és Terrassa (més de 31 mil viatges), Barberà (>30 mil), Barcelona (>29 mil), Sant Quirze (>23 mil), Castellar (>19 mil). Segueixen entre 10 i 5 mil: Cerdanyola, Sant Cugat, Santa Perpetua, Polinyà, Rubí, Badia i Ripollet. I entre els 4 mil i els mil: Sentmenat, Montcada, Palau-solità, Badalona, Mollet, Granollers, l’Hospitalet, Matadepera, Castellbisbal i Caldes. En conjunt, 209 mil viatges (el doble en desplaçaments si sumem anada i tornada) i segurament sortim més que no pas en entren perquè el nostre dèficit de llocs de treball és enorme. En mitjana, es pot dir que és un viatge de mitjana per cada ciutadà. És una xifra immensa que destaca la relació profunda de la ciutat amb el seu entorn. Si mirem Terrassa, les seves xifres interiors són majors que les nostres i en relacions exteriors són inferiors, amb unes tres quartes parts de les nostres relacions enfora.
La nostra veïna ciutat és més completa en ella mateix, mentre que nosaltres, només amb Barberà, Sant Quirze i Castellar, els tres immediats, compartim uns 72 mil viatges/dia. La nostra ciutat “real” és clarament major que el terme municipal. Tot i les diferències amb Terrassa, també per a ella la seva primera destinació som nosaltres, Sabadell; amb la qual cosa compartim un vincle enorme, superior al lligam amb Barcelona. Per a Terrassa, Barcelona és la segona destinació, per a nosaltres la tercera.
Alguna dada menor és interessant: Barberà i Badia mantenen un lligam més fort amb Sabadell que amb Barcelona i, no obstant, formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB); tot un escàndol que no ens permet ni plantejar la nostra mobilitat amb elles perquè estan casades amb la metròpoli. Altres nuclis, com Cerdanyola o Ripollet, mantenen majors relacions absolutes amb Barcelona que amb Sabadell però, en proporció a la nostra població, els lligams són relativament més forts amb nosaltres. Que Barcelona sigui la primera destinació de moltes poblacions no és cap descoberta ni cap novetat. La capital assoleix un efecte xuclador immens, pel seu gran volum i per l’enorme escreix de llocs de treball que ofereix. I això s’esdevé aquí i a desenes de quilòmetres de Barcelona. És un efecte sobre tot el país. La qualitat a destacar són les relacions de menors, les articulacions al marge de l’astre rei.
Tots aquests fets ens indiquen la necessitat d’una governança de l’espai supramunicipal i no només de la reivindicació de cert grau de capitalitat per a determinades ciutats, com s’ha fet recentment amb les “Ciutats de l’Arc Metropolità”: de Mataró a Granollers, Sabadell Terrassa, Martorell, Vilafranca i Vilanova. No, el planejament ha de ser molt més extens i ha d’incorporar molts més municipis, o sigui tots.
La reivindicació de Sabadell tota sola oblida la mobilitat dels seus ciutadans. Sovint tendeixo a pensar que el comportament del nostre govern municipal vindria a ser com el d’una associació de veïns. M’equivoco, perquè aquestes solen reivindicar a moltes escales. Era una mala comparació, el nostre govern municipal s’assembla més a la comunitat del pis, i l’alcaldessa a la seva presidenta d’escala, perquè un cop has sortit per la porta ja no s’ocupa mai més de tu. I cada dia surt i entra de Sabadell més gent que tota la seva població sencera!
L’Ajuntament no té cap tècnic ni polític destinat als afers “exteriors”, com a màxim alguna dedicació escadussera, ni tampoc cap política supramunicipal sòlida. I així ens va. La descurança de la mobilitat real de la ciutadania la deixa desatesa, abandonada a la seva condició de perifèria. La picabaralla amb la Generalitat no és suficient, tampoc la ceguesa del consell comarcal, ambdues mancades de posicions sòlides. La cridòria de les “Ciutats de l’Arc Metropolità” no va més enllà del fet que les presidències de les escales dels blocs de pisos més alts de la perifèria es posen estupendes.
