[Marc Argemí, periodista]
S’ha acabat l’obligatorietat de dur tapats nas i boca en espais exteriors. No més mascaretes. I, no obstant això, si es fes una votació per escollir els millors símbols de la pandèmia que ens ha acompanyat en aquest tros de vida, estic segur que la Mascareta -així, en majúscula- seria candidata clara a millor actriu principal. Hi ha altres dignes competidors a entrar al podi: imagino el Gel Hidroalcohòlic amb l’Òscar a millor ambientació. El Pal del PCR és un ferm candidat a millor actor secundari. Les multes durant l’estat d’alarma aspiren a guanyar en dues categories simultàniament: millor guió adaptat (per la part on el ciutadà descrivia les excuses per transgredir el confinament horari i geogràfic) i millor curtmetratge de ficció (per la part on l’autoritat anotava els diners a abonar, perquè no està gaire clar que en què han quedat aquestes multes). Personalment, de les coses que menys trobaré a faltar és la Burocràcia Pandèmica Transfronterera (BPT), guanyadora indiscutible de l’Òscar a millor pel·lícula de suspens. En efecte, la BPT -sigles que m’acabo d’inventar- ha estat una producció fruit d’una aliança entre l’administració pública, les multinacionals i els despatxos d’advocats de les asseguradores. Si encara voleu veure/viure/patir la BPT, afanyeu-vos a prendre qualsevol vol abans no sigui tard. És una experiència d’aquelles que després t’agrada explicar, però quan hi ets et dius a tu mateix quan acabarà aquesta broma pesada.
Sigui com sigui, la BPT no defrauda. Fa unes setmanes, em van deixar fora d’un avió amb destinació Brussel·les perquè el certificat de la prova PCR negativa que vaig demanar -i em van fer, previ pagament- estava en castellà. La lògica em portava a pensar que ‘negativo’ no podia significar quelcom gaire diferent a ‘négatif’ o ‘negative’, dos dels idiomes -francès i anglès- que les autoritats belgues sí que accepten. Però la BPT ja sabeu que és tan il·lògica com implacable, i fins a cinc passatgers ens vam quedar a terra. Quan semblava haver après la lliçó, divendres passat al vespre vaig volar a la bella ciutat de Nantes i duia els resultats PCR en un exquisit francès mèdic. La prova estava feta aproximadament 28 hores abans d’embarcar. Tot en ordre, perquè les autoritats franceses exigeixen una prova en el període de tres dies -72 hores- abans d’entrar al país. Vaig poder agafar el vol. La BPT, però, va sorprendre amb un gir inesperat de guió en el vol de tornada, que tenia programat diumenge a la nit. Havia passat fet i fet menys de 48 hores a territori francès. Ingènuament, vaig pensar que en una estada tan curta no podien exigir un nou PCR. Imagineu que va passar? Doncs sí, que van tornar a prohibir-me l’entrada a l’avió, perquè la BPT estableix que si entres a Espanya et cal PCR de les últimes 48 hores. Aquí el personal de Vueling ja et tractava com si fossis bestiar, però vaja, imagino que ells també deuen patir la BPT a la seva manera.
Una nit més a França, i l’endemà PCR a l’aeroport mateix i, ara sí, vaig poder tornar. Per si de cas, no penso acostar-me a un aeroport fins que no tingui la Vacuna, el gran símbol de la pandèmia, que indiscutiblement ha de tenir el premi a millor pel·lícula: és la que ens donarà el millor final feliç per a la burocràcia pandèmica de la Covid. Perquè per a la pandèmia de la burocràcia, que és ben diferent, no hi ha vacuna que valgui.
