El filòleg, periodista i professor Xavier Gual (Barcelona, 1973), sabadellenc d’adopció, acaba de publicar El gran baríton. Es tracta d’una novel·la en què ficció i realitat es barregen en homenatge al seu avi patern, Joan Gual i Torras (1918-1975). Conegut com el cañón catalán, va assolir un significatiu relleu com a baríton a Espanya i Amèrica del Sud com a cantant d’òpera i particularment de sarsuela.
Per què convertir-lo en protagonista d’una novel·la d’espionatge?
Per a mi Joan Gual sempre ha estat un avi misteriós que només he pogut conèixer per enregistraments i pel que els altres n’han dit o escrit. Volia homenatjar-lo i una novel·la em permetia incorporar elements de ficció, sense haver d’elaborar pròpiament una biografia exhaustiva i la mera acumulació de dades. A més, el context de la guerra freda i les revoluciones en països americans ho feia atractiu per a l’editorial Columna.
Si la trama d’espionatge és ficció i la resta són fets reals del teu avi, en quins materials t’has basat?
L’esquelet de la trama parteix de les prop de quaranta cartes i postals conservades que el meu avi va enviar des d’Amèrica a la meva àvia. Tenia tota mena de dades històriques i peripècies que em permetien fer un seguiment al detall de les tres darreres gires. Algunes d’elles van durar gairebé dos anys sense tornar a Catalunya.
L’ambientació històrica i política és significativa.
Començo amb la Guerra Civil. També hi ha la gira per Amèrica (actua a Cuba un any després de la revolució i a Colòmbia coincideix amb l’aparició de guerrilles). I a Barcelona, la meva àvia està molt preocupada perquè els faran fora de Sant Andreu cap a la Mina.
Hi ha una polaritat entre el que Joan Gual de ficció necessita i el que viu.
El dilema de la novel·la és que el meu avi només es volia concentrar en el seu món artístic, però es troba un món exterior ple de problemes que l’obliga a participar en baralles i conflictes. Els somnis, per exemple, reflecteixen totes les angoixes que el fan patir, encara que de cara als altres les dissimulés. D’aquesta manera el coneixem completament: per dins i per fora.
La seva vida artística va estar plena d’anècdotes i curiositats com els regals d’un lloro i d’un caiman, oi?
Sí, són anècdotes que recupero a la novel·la en un altre context. El lloro verd, que de petit vaig veure dissecat, li van regalar i el va dur de gira fins que en tornar a Barcelona va haver de pagar mig bitllet perquè el deixessin entrar amb la gàbia. Pel que fa al caiman que troba a la banyera també va ser un obsequi d’un admirador.
No obstant això, els materials audiovisuals de les gires no semblen haver-se conservat.
Exacte. No ens consta cap enregistrament televisiu dels molts que va fer per Amèrica. Es veu que les cintes de gravació es reutilitzaven i per tant s’esborraven.
Encara que Joan Gual va morir quan tu encara no tenies ni dos anys, és cert que els dos vau actuar a La Faràndula?
Sí! Va ser en una funció de Cançó d’amor i de guerra, de Martínez Valls. Era la primera vegada que Joan Gual interpretava el paper de l’Avi Castellet com a avi. Ho va fer saber al públic, que el va aplaudir amb una gran ovació. Jo tenia pocs mesos i anava als bracos de ma mare, vestit de catalanet.
