Per què heu optat per adaptar un Harold Pinter?
Doncs perquè no n’havíem fet cap. I això suposava un repte. Però és que a més és una obra amb molt de subtext polític, tot i que no ho sembla. De fet, El Muntaplats és una metàfora del sistema. De com anem rebent ordres i existeix una obediència cega cap al poder.
I té un paral·lelisme amb el món d’avui?
No només amb el món contemporani, sinó amb la crisi sanitària que estem vivint. Un moment en què si qüestionaves les normes sobre la Covid, et podien titllar d’insolidari. I tothom obeïa. És clar, jo vaig trobar aquest paral·lelisme.
Ja vam veure ‘El Muntaplats’ en la seva estrena, a La Quartera, i potser no vam entendre aquest plantejament. El final també ens va deixar dubtant…
Perquè té un final molt ambigu, molt obert. I això és el fet interessant. No saps fins a quin punt els protagonistes saben el que passa. L’important és el subtext.
Obeïm molt?
En part sí. I a més, ho fem servir com a excusa. Que eren ordres. Per exemple, al judici dels presos de l’1 d’octubre, quan els policies deien que ells havien atonyinat la gent perquè complien ordres. Que ja ha estat explicat per Hannah Arendt en La banalitat del mal, sobre el comportament dels nazis.
Albert Gonzàlez dirigeix la Cia AlGalliner, la qual interpreta ‘El Muntaplats’/ LLUÍS FRANCO
Com veus l’escena teatral sabadellenca, actualment?
Sabadell té un gran potencial. Però cal diferenciar entre teatre amateur i professional. L’amateur té la seva afició i està consolidat. Ara falta suport als professionals, especialment per part de les administracions. S’ha de cuidar el talent local. La nostra companyia, per exemple, en comptes d’estar a un espai municipal ha anat a un off.
Feu residència a la sala La Quartera?
No estrictament, però ara sí que estrenem sempre a La Quartera; perquè ens permet fer temporada, encara que sigui curta. En canvi, abans estàvem a L’Estruch –que estava molt bé–, però només podíem fer la funció de l’estrena.
La Quartera és una sala polivalent, sense estructura teatral fixa. Això demostra les possibilitats de fer?
Demostra que es pot fer una programació relativament estable. El públic habitual de La Quartera encara s’està creant. Però ens n’estem sortint. L’aposta de la sala és, més que no portar cares conegudes, apostar pel sector local. I no només la Cia AlGalliner, evidentment. Ara fa unes setmanes, la Cia Amfiteatre, de Tom Colomer, va estrenar el seu muntatge d’Un enemic del poble.
