[Marc Argemí, periodista]
No estic en contra dels viatges a Menorca. Ni tampoc (en general) dels concerts: aquí depèn de la música. Dit això: el que sembla una clara correlació entre la pujada de la nova onada de Covid, d’una banda, i l’obertura de l’oci nocturn i del vessant més festiu de la vida social en general, de l’altra, aquestes últimes setmanes, potser ens pot ser útil per posar llum en un altre vessant, menys festiu, de la societat. Em refereixo a les universitats: després d’aquest juliol en què qui més ha sortit de festa ha estat el virus, segueixen essent vàlides les mesures de protecció i prevenció que s’han anat prenent en els diferents àmbits des que aquest bitxo va entrar a les nostres vides ara fa ben bé any i mig?
És a dir, que entre la festa d’ara i el funeral que eren les aules bona part del curs hi ha d’haver un punt mitjà. Penso, sí, en el contrast entre la situació viscuda aquestes setmanes –de sant Joan cap aquí– i el dia a dia viscut a les universitats durant el curs 2020-2021. La no presencialitat, en alguns ensenyaments, ha tingut unes conseqüències clares –i negatives– en el procés d’aprenentatge. Penseu en el gir que suposa passar d’un plantejament de sessions pràctiques de treball en equip, a una trobada per Zoom en què la meitat de les energies es perden en si tothom té la càmera connectada, connexió suficient i audició correcta, i el primer quart d’hora ens posem al dia tots plegats. Si, a més, el professor estava avesat a moure’s per l’aula i cercar la interacció dels alumnes, la nova escenificació de la transmissió de coneixement
–ho sé per experiència– requereix un canvi de xip que no sempre pot reeixir. I, per als alumnes, mantes assignatures s’han passat només després d’una sobreexposició a la pantalla, una tediosa successió de trobades telemàtiques, i una experiència d’estudi i aprenentatge que té tots els ingredients per ser, si no hi ha un extra de motivació, rematadament precària. Tot aquest esforç, en un aspecte, ha tingut recompensa: per les aules no ha estat que la Covid s’hagi escampat. I si la realitat, doncs, en cloure el curs, és que globalment les mesures han evitat que hi hagi brots significatius, també és legítim preguntar-nos si l’experiència docent necessita suportar –en cas d’una nova situació de pandèmia– un estrès d’aquestes dimensions. La presencialitat, el desplaçament a un centre de coneixement que no és la teva habitació, tot el ritual que suposa l’horari, les aules, els treballs en grup al bar de la facultat, o la conversa informal amb l’alumnat més enllà dels pocs amb els quals coincideixes: tot això que s’ha sacrificat durant el curs 2020-2021 caldria blindar-ho de cara al curs vinent.
Amb les ganes de festa ens ha anat com ens ha anat, però mira, està servint perquè afortunadament es comencin a trobar punts intermedis entre l’obsessió del risc zero i el far west epidemiològic: alguns festivals podran continuar, i la responsabilitat personal –el gran punt de tot plegat– guanya pes en el plantejament del planificador.
Amb les ganes d’estudi, doncs, potser podríem fer-hi una pensada. L’ensenyament a distància ha guanyat molt de terreny i ha demostrat que per a moltes matèries i amb determinades metodologies té tot el sentit: n’hi ha prou de pensar en la UOC, un referent i un dels pioners en l’àmbit internacional. Però anar a classe, si s’hi va amb les mesures raonables que l’experiència ens ha mostrat, no té cap perill.
