[Pep Marès, mediador i gestor cultural]
Institucions amb solidesa històrica, on les persones de sempre fan les mateixes coses de sempre, per a la mateixa gent de sempre, aquest és un escenari típic a l’Empordà, i pel que veig també ho és a Sabadell i de ben segur en moltes poblacions de Catalunya. Entitats totes elles amb gran diversitat organitzativa i de màxima pluralitat de participants, entitats amb una àmplia gamma d’interessos. Entitats amb persones treballadores, un gran patrimoni, amb forta influència a les esferes socials, però també entitats sense patrimoni, sense treballadors, on el treball és exclusivament voluntari de les persones sòcies o afins i amb poca capacitat d’influència a les esferes de decisió. Entitats culturals, esportives, sanitàries, polítiques, empresarials .. Aquesta és la realitat de les entitats públiques i sense ànim de lucre de Catalunya en general i de Sabadell en concret. La seva naturalesa és, doncs, diversa i complexa amb una enorme dificultat d’abordar de forma global les problemàtiques i els reptes que afronten cada una d’elles. Les preguntes són diverses: tenen futur a mitjà i llarg termini aquestes estructures? Es pot viure dels sediments creats i treballats durament al llarg dels anys? És vàlid ser els mateixos de sempre fent el mateix de sempre en una societat que canvia de forma ràpida i on la complexitat social és diversa i canviant?
Aquesta setmana assitia a les jornades organitzades per la Fundació Carulla Mutare: Cultura contra l’emergència emocional. En una de les taules rodones va agafar la paraula Mohamed El Amrani, president de l’Associació Azahara, i ens deia que: cal sortir del Twitter i trepitjar el carrer, ja que les entitats (no només les culturals) estan desconnectades socialment i que els joves, com que no se senten identificats en la majoria d’elles, s’organitzen de forma autònoma i al marge de les entitats culturals i socials existents. En un país com Catalunya, on les entitats han tingut un pes tan important socialment, políticament i econòmicament, arriba un moment en què aquestes velles i tradicionals entitats socials no connecten (en gran part) amb els seus usuaris naturals: tenim un problema. Amb una tradició com la nostra d’autoorganització arriba un moment en què organitzar-se en entitats formals és tan costós administrativament (lent i gens àgil amb més inconvenients i obligacions que avantatges) que esdevé ineficaç fer-ho, per tant sorgeixen noves maneres d’organitzar-se al marge de les estructures i entitats tradicionals: el problema s’agreuja significament. Com podem incorporar el saber i l’experiència de les nostres entitats, aquest “saber fer”, al talent, l’espontaneïtat i l’energia d’aquestes persones i entitats que sorgeixen de forma paral·lela? Com sumar per multiplicar resultats i no dividir esforços i recursos per perdre eficiència i eficàcia? Es fa necessari un canvi de paradigma.
És una qüestió de supervivència, si les estructures, la forma d’organitzar-se, d’oferir serveis i programació de les entitats no canvien, s’envelleix i deixa de ser útil per als usuaris per acabar-se extingint-se. La clau per introduir innovació no està a introduir noves tecnologies o la digitalització (que també), la clau està a capgirar les institucions, sacsejar-les (aquesta paraula que ara està de moda), canviar estatuts, modificar la missió i la visió, introduir-hi nous valors, atreure joves i nous perfils, oferir nova programació i replantejar els serveis. Moltes vegades afirmo que és el moment que necessitem repensar-ho gairebé tot, fins i tot aquelles coses que ja donàvem per descomptades. Preparem-nos per al que ve, aportem-hi valor amb el que sabem fer i aprenguem allò que no sabem. Per un futur d’èxits de les entitats socials de Sabadell encara som a temps de canviar-ho tot.
