Josep Pla deia que els catalans érem els italians de l’oest, no ho sé pas, però és cert que a Sabadell musicalment hem tingut sempre tirada cap a la cosa italiana. Deixant de banda ara gustos i estils, i per posar alguns exemples, dir que comptem amb baladistes de volgut tall italià com Sergio Dalma, que van tenir l’anomenat Sabadell Sound, música de ball dels vuitanta d’estil Italo Disco, i som ciutat de referència del Bel canto.
Per al món de la música italiana el 2021 ha estat trist, dos dels seus grans mites populars ens han deixat, Franco Battiato i Raffaella Carrà. Han estat dos artistes que han traspassat fronteres, dos referents tan diferents com el llegat que deixen. El cantautor sicilià ha estat un dels grans, adjectivat per alguns com el Dylan mediterrani. La de Bolonya per haver estat una cantant televisiva i comercial, símbol eròtic i també reivindicatiu envers els sectors més conservadors de la Itàlia inamovible, especialment del Vaticà.
De Franco Battiato puc assegurar que he estat fan incondicional de totes les seves etapes musicals des que als 14 anys en vaig quedar enamorat en escotar-lo. El seu coneixement musical li va permetre barrejar molts estils, aconseguint un so propi, i la seva expertesa filosòfica el va portar a crear relats onírics de gran bellesa.
Recordo haver comprat a Ràdio Grau el seu disc La voce del Padrone, primer disc que va aconseguir vendre un milió d’unitats en llengua italiana. El vaig seguir en directe cada vegada que en vaig tenir ocasió, i afirmar que vaig ser l’última persona que el va veure a Catalunya en concert des de la privilegiada ubicació de la fila 1/seient 1.
Aquest últim concert em va permetre tenir més a prop que mai un ídol i referent musical que ja es trobava en un estat de salut delicat. Durant dues hores em va passar la vida pel davant escoltant cançons convertides en himnes generacionals, com les populars Cerco un centro di gravetà permanente, Nomadi o L’animale, també cançons madures de discs com Il Vuoto o Ferro Battuto inspirades amb textos del seu amic filòsof Manlio Sgalambro, o la seva Povera Patria, on criticava amb molta valentia la corrupció i el sistema mafiós, i per acabar, cançons del seu final de carrera en què versionava de forma magistral, entre d’altres, Fabrizio De André, Jacques Brel o els mateixos Rolling Stones.
De la Carrà puc dir que m’ha alegrat forces vetllades amb la seva música i les seves lletres, la meva colla del Waiki ho poden corroborar. El seu estil kitsch i les seves melodies alegres i provocadores han fet passar bones estones de ball a un grapat de generacions. Qui no s’ha bellugat o com a mínim ha quedat encuriosit veien els vídeos de Rumore, 0303456 o allò de Para hacer el amor hay que venir al sur.
En llegir aquest article, qualsevol seguidor purista de Battiato es posaria les mans al cap. Com han posat en un mateix text aquests dos personatges, es preguntaria. Vindria a ser com fer una crítica d’un excel·lent vi del Priorat i pel mig parlar de la Coca Cola. Penso que la música, igual que les coses del paladar, té moments per a tot i aquesta és la seva grandesa, tots els productes requereixen el moment adequat per ser consumits i tots tenen les seves virtuts. Els he ajuntat perquè tots dos han deixat un gran buit al seu país, el gran sentiment de pèrdua es va poder veure a les portades de tots els diaris i els noticiaris de televisió, talment com si fossin els presidents de la Repubblica, i segurament han estat quelcom més.
