[Ricard Mas, historiador de l’art]
Els artistes sempre han demostrat un afinat instint assassí. Des dels caçadors d’Altimira, que pintaven el que planificaven matar, fins a Adolf Hitler, pintor fracassat reconvertit en influencer.
Thomas de Quincey, un dels meus escriptors favorits, va publicar el 1827 L’assassinat considerat com una de les Belles Arts: un club de gentleman anglesos es reuneixen per comentar l’estètica dels assassinats que tenien lloc al Londres victorià. Cal, però, interpretar aquest meravellós assaig en clau artística: els membres del club són la crítica d’art, i els assassins, els veritables artistes.
Hi ha una pel·lícula que sovint reviso. Es tracta de The International (2009), un thriller d’acció com tants d’altres. Conté, però, una set piece meravellosa: un llarguíssim i crispetaire tiroteig al Guggenheim Museum de Nova York. Com els responsables del museu van dir que nanai a filmar-hi aquesta escena, els productors van fer servir els plànols originals i van construir una rèplica escala 1:1 a l’interior d’un magatzem de locomotores.
Una llista dels més grans assassins d’art hauria d’incloure Joan Miró. En nombroses entrevistes i escrits de la dècada del 1930, proclamà el seu desig d’abandonar els mètodes convencionals de pintura, de “matar-los, assassinar-los o violar-los” per afavorir una forma d’expressió d’acord amb els nous temps. A la dècada del 1950, l’italoargentí Lucio Fontana esbudellava amb un ganivet els seus quadres tot titulant-los conceptes espacials. A principis de la dècada del 1960, l’escultora francesa Niki de Saint Phalle tirotejava obres d’art que contenien bossetes amb pintura, i així aconseguia les famoses shooting paintings. Res que no hagués fet abans el seu amic Salvador Dalí, disparant amb un arcabús a les pedres litogràfiques per al seu particular Quixot.
Si fóssim mal pensats, diríem que el famós escultor minimalista Carl André va acabar literalment amb l’art. El vuit de setembre del 1985, la seva esposa, l’artista cubana Ana Mendieta, va caure des del pis 34 del seu apartament de Nova York i ell va ser jutjat per assassinat. A veure: havien estat discutint, i ella va cridar: “No, no, no, no” just abans que el seu cos sortís volant. Ell tenia esgarrapades recents al nas i al braç… Però va ser absolt.
El 28 de febrer del 1974, com a acte de protesta, l’iranià Toni Shafrazi va anar al MoMA de Nova York i va pintar amb esprai sobre el Guernika: “KILL LIES ART” (en realitat volia escriure “all lies kill”, totes les mentides maten, però els nervis l’havien traït). En ser detingut pel guàrdia de seguretat, va proclamar: “Aviseu al conservador, soc un artista”. No li va passar res.
Molt poc després, Shafrazi estava de tornada a l’Iran fent-li una fantàstica col·lecció d’art contemporani al Sha de Pèrsia. En esclatar la revolució, es va instal·lar a Nova York on va obrir una galeria d’èxit. Representava, entre altres artistes, Carl André. I un dels seus millors clients és Donald Trump. Això sí que és assassinar la pintura!
