Ara deixa la presidència, però la figura de Jordi Vallhonrat al Sant Nicolau va molt més enllà del càrrec que ha ostentat durant més d’una dècada. Alumne, esportista, entrenador, coordinador, directiu i, finalment, president. El recent acte d’acomiadament va servir per comprovar el seu carisma entre la família del Sant Nicolau i l’estima que s’ha guanyat a pols per part de tothom.
Sona estrany això d’expresident? Potser sobta més que quan es parla de l’entitat surt associada al nom d’una altra persona. De totes maneres, feia tres mesos que ho anava assumint i de fet, ja no vaig participar en la planificació de la pròxima temporada. Era el més lògic.
Tota una vida lligada a l’entitat. Com recorda els seus inicis? Com era el Sant Nicolau? Vaig entrar a l’escola el 1968 amb cinc anys. En aquella època no existia el club esportiu. Vaig cursar el BUP i el COU. Com a esportista vaig practicar el bàsquet dels 7 als 13 anys. Era un club molt poliesportiu: també s’hi feia hoquei patins, atletisme, handbol o gimnàstica. Tot va anar caient fins a quedar només bàsquet i handbol Amb 14 anys, però, m’inscriuen a la Unió Excursionista Sabadell (UES) per practicar l’esquí, que ha estat el meu esport preferit com a hobby. Fins i tot vaig competir un temps. L’Eslàlom Especial era la meva especialitat per les meves condicions físiques, però també m’agradava el Gegant. No vaig guanyar res, però tinc un bon record. La meva última experiència com a esportista va ser l’handbol, primer a l’Escola del Sant Nicola i després al juvenil de l’OAR.
La seva integració definitiva amb el Sant Nicolau arriba com a entrenador, oi? Sí, em vaig treure el títol de preparador bàsic i també vaig impartir cursos de psicomotricitat als petits de l’Escola. Molts d’aquells nens que venien a classe són ara pares i ho recordem. Ho compaginava amb la meva feina al despatx d’Arquitectura, però arriba un moment que la feina m’obliga a fer un parèntesi en la meva vinculació amb l’esport. Només continuo esquiant (riu).
Fins que les seves filles… Tornen a l’Escola i després de provar ballet i gimnàstica, acaben fent bàsquet i ja em veus amb el cotxe amunt i avall. La meva implicació va anar augmentant i em proposen entrar a la junta l’any 2006. Era una època intensa, amb Àlex de la Cruz com a figura clau en la creació de l’equip EBA, el 2008/09. Era una decisió molt important que requeria muntar una junta potent. Necessitàvem obrir el club a la ciutat. Recordo que en una exposició del Panathlon Club sobre l’esport no hi apareixia ni un banderí ni una pilota del Sant Nicolau. Ens havíem de moure i el club va fer un pas endavant. El primer equip va anar a jugar al pavelló del Nord per intentar arribar a més gent, però ens vam adonar que els nostres nois i noies els hi costava anar-hi i vam tornar al carrer Jardí.
La incorporació de Cesc Cabeza va ser un punt d’inflexió? Sens dubte. Format al Sant Nicolau i amb una experiència extraordinària, va crear un ambient d’entrenadors impressionant que va repercutir en la qualitat general de l’entitat. Personalment em sento molt satisfet de la reorganització que vam aplicar al club, dotant-lo d’un grau de professionalització en la gestió que va ser clau. A la junta van ajuntar bons professionals en el seu àmbit i això es notava positivament.
L’experiència a l’EBA, però, va tenir un contrasentit. Tot tenia a veure amb la sostenibilitat econòmica. Necessitàvem patrocinadors per cobrir les despeses. Quan va esclatar la crisi es va produir un canvi de model d’esponsorització. D’altra banda, els nostres esportistes veien molt lluny arribar al primer equip i això provocava tensions internes i desmotivació. Vam baixar i vam decidir que jugaríem a la categoria que els nostres jugadors tinguessin. No volíem perdre més generacions d’esportistes de casa nostra.
Quina valoració global fa dels seus 11 anys a la presidència? Jo em quedo amb el nostre lema a les xarxes: el Sant Nicolau forma persones a través de l’esport. Tot allò que l’escola ensenya amb paraules, on s’aplica és en un vestidor, a la pista, un treball d’equip, en competir, en guanyar o perdre… És el millor que m’emporto. Busquem l’excel·lència i volem guanyar, però per sobre de tot pretenem formar bones persones.
Digui’m el millor i el pitjor moment? L’ascens a Cambados. Vaig anar-hi amb tres companys de junta pensant a estar amb l’equip per si perdia. Després vam viure una sensació inoblidable. I el pitjor quan no vam poder oferir a un gran grup de jugadors de 18 anys un sènior a la seva alçada perquè havíem baixat de categoria. Va ser un moment molt complicat.
Deixen una bona herència a la junta d’Arnau Bonada? Penso que deixem una entitat absolutament estable en l’àmbit econòmic. Aquesta ha estat sempre la meva prioritat com a president. Esportivament està ben posicionat, en clar procés de creixement. Suposo que canviaran coses, és lògic, però les línies estan marcades i estic convençut que faran una excel·lent gestió.
