[Per Marc Argemí, periodista]
Penseu en els Jocs Olímpics, ara que podem seguir-los en horaris d’altres fusos. Suposo que us vindran al cap un parell de frases que sonen a meravella, però que per poc que ens aturéssim ens podrien generar algunes preguntes incòmodes. No ens les generen, perquè ens hem acostumat a agafar-les, totes dues, amb una certa indulgència, i perquè mantenim una voluntat ferma de no treure-les de context. I no dic que hagin de ser preguntes sobreres: de vegades convé fer-se-les, perquè així és com es poden trobar respostes a determinades estultícies vencibles.
Anem a la primera: “El que és important no és guanyar, sinó participar”. Sentència que alguns –molts– atribueixen falsament a Pierre de Coubertin, el noble francès considerat pare de les olimpíades modernes. Se suposa que la va dir en la inauguració de l’edició dels jocs del 1908. En realitat, ho va dir monsenyor Ethelbert Talbot, en un discurs que va pronunciar a la Catedral de Sant Pau de Londres, el 17 de juny, davant tots els participants en la quarta edició dels jocs moderns que tingué lloc a la capital britànica.
De tota manera, la frase condensa verídicament allò que hem conegut com a esperit olímpic. Fet i fet, la gràcia dels jocs en conjunt és que aquesta màxima sigui el principal missatge propagandístic –en el sentit menys pejoratiu de la paraula– que difongui entre les poblacions de totes les nacions: una proposta subliminar de pau entre els pobles per mitjà del coneixement mutu en un terreny, com l’esport, en què no cal que ningú mati ningú. Corre una altra versió de la frase, que sembla que sí que era de Coubertin, que deia més o menys: “L’important a la vida no és el triomf, sinó la lluita, l’essencial no és haver conquerit, sinó haver lluitat bé”.
Doncs bé, si aquest plantejament ens el creguéssim, potser moltes perspectives en el discurs polític i públic, i també en altres ordres de la vida, s’obririen a possibilitats d’entesa que ara mateix semblen impossibles. No és casual que al senyor Coubertin li costés Déu i ajuda impulsar els jocs. En el fons, predominava –i predomina encara– una educació en l’exigència de la victòria com a senyal necessari d’afirmació. En realitat, l’esperit olímpic vol reivindicar l’esforç, amb independència d’aquell tros de metall que només un d’entre milers s’endurà.
El metall és un reconeixement cert, sí, però també és en part incert: per més que provoqui tot un reconeixement extern, no certifica ni que el guanyador s’hagi esforçat més, ni que la resta no s’hagin endut també els seus aprenentatges en la lluita per intentar arribar a la medalla. O, almenys, això és el que seria l’esperit olímpic.
La segona frase és: “Citius, altius, fortius”, que sí que és el lema oficial de l’olimpisme, i significa del llatí: “Més ràpid, més alt, més fort”. En què quedem llavors? No dèiem que el que era important era participar? La idea, altra vegada promoguda pel mateix Coubertin i també originària en realitat d’un eclesiàstic, en aquest cas un frare dominic de nom Henri Didon, apel·la a l’esforç per a millora personal, i no a la comparació amb els altres atletes: no fos cas que algú pensés que s’intenta discriminar els més lents, més baixos i més fluixos.
Malgrat tot, la certa perplexitat que despertava posar aquesta frase al costat de la primera ha portat que enguany el Comitè Olímpic Internacional l’hagi modificat, afegint la paraula communiter, junts. Altra vegada, el missatge és clar: el que és important no és comparar-se, sinó conviure. La resta, tot l’embalum dels jocs, és només un pretext.
