Ciutat

La Casa-Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats

Explicava Manuel Ribot i Serra, bibliotecari, historiador i director de la Revista de Sabadell, que, en qualitat de membre de la Junta Municipal de Beneficència, va anar a visitar el Doctor Feliu Sardà i Salvany acompanyat del senyor Francisco Moix, tinent d’alcalde republicà i president de la mencionada junta. El motiu de la visita era el de parlar de la necessitat urgent que hi havia de crear un asil per als avis.

A finals de segle XIX i inicis del XX a Sabadell hi havia molta gent gran en situació de desemparament absolut. Àvies i avis que, després de tota una vida, tenien greus dificultats per mantenir una existència digna. Com la falta d’una alimentació adequada, la carència d’una higiene i salubritat apropiades i la manca de serveis mèdics i sanitaris.

Sardà i Salvany els va rebre amb la seva acostumada amabilitat, els va ensenyar diversos plans que revelaven la seva preocupació per la gent gran i els va mostrar un estudi detingut i constant del tema. També va explicar-los les diferents temptatives que havien acabat sense èxit. Van parlar de les dificultats que es presentaven per la manca de mitjans materials per sufragar la creació d’un asil amb condicions acceptables.

El senyor Moix va expressar que era una vertadera llàstima que no es pogués establir a Sabadell un refugi per a la vellesa. La resposta de Sardà i Salvany va ser: “Ho és de debò. Però jo li dono la paraula que això no serà per molt de temps. Vostè ha dit que això era una llàstima per a Sabadell; jo em temo que no sia una vergonya, i, per a evitar-la, jo li dono paraula des d’aquest moment que, si entre tots no podem fer-ho, amb l’ajuda de Déu ho faré jo”.

Asil de les Germanetes, 1915. Francesc Casañas Riera. / AUTOR DESCONEGUT – AHS

També explicava Ribot i Serra que tots els intents per part de la Junta Municipal de Beneficència van fracassar, però que Feliu Sardà i Salvany pocs anys més tard va fundar la Casa-Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats de Sabadell, on va dedicar els darrers anys de la seva vida i va brindar la seva bondat i afecte a tota la gent gran asilada, que l’estimaven com un pare i el veneraven com un sant.

Des de sempre l’atenció a la vellesa ha estat motiu de preocupació per les diferents generacions i administracions, però llavors, a inicis de segle XX, era una qüestió més que primordial.

L’any 1905, l’objectiu s’havia aconseguit, però a més de l’ajuda divina, altres accions havien contribuït a fer realitat la Casa de les Germanetes dels Avis Desemparats.

Com a seu de l’asil, el Doctor Sardà i Salvany va fer donació de la seva pròpia casa pairal. Una casa senyorial, amb un gran pati, situada al carrer de Sant Joan, al davant de l’Acadèmia Catòlica. També hi va destinar una herència de 33.000 pessetes que havia rebut. A la seva obra benefactora hi van cooperar, també, famílies il·lustres de Sabadell.

Pel que fa a la direcció i gestió de la Casa-Asil, no li va costar gaire trobar la solució satisfactòria amb l’institut religiós de les Germanetes que, fundat l’any 1873, regia centenars de centres per tota la península Ibèrica i Amèrica. Els dos primers eren a Barbastro i a València. Les monges d’aquella congregació coneguda amb el nom de Hermanitas de los Ancianos Desamparados tindrien cura dels ancians de l’asil de Sabadell.

El dia 27 de juny del 1903, Sardà i Salvany es va posar en contacte, per carta, amb la Superiora General de la Congregació de les Germanetes. La convidava a venir a Sabadell per tal d’activar, al més aviat possible, la realització del projecte. El gener del 1904 s’iniciaven les obres a la casa per tal d’allotjar-hi les germanetes i la gent gran. El dia de Tots Sants del 1905 es va inaugurar la Casa-Asil de les Germanetes dels Avis Desemparats.

Les condicions per poder rebre-hi acollida eren:

– Estar domiciliat, per un temps no inferior a un any, en el Districte Judicial de Sabadell.

– Tenir l’edat de 60 anys, comprovats per la corresponent partida baptismal.

– Ésser pobre de solemnitat i no tenir persona de família que li pogués donar assistència.

– Estar lliure de greu malaltia. S’exceptuaven les dolències cròniques, pròpies de l’edat, que no es podien considerar malalties. En cas que les persones asilades contraguessin alguna malaltia o dolència després de ser ingressades, no eren excloses, ben al contrari, s’hi podien quedar i estarien ben cuidades fins a la seva mort.

El Districte Judicial comprenia els termes municipals de Castellar del Vallès, Sant Julià, Sentmenat, Polinyà, Plegamans, Palau-solità, Santa Perpètua, Santiga, Montcada, Ripollet, Cerdanyola, Barberà i Sant Quirze. El dia 1 de novembre del 1905, coincidint amb la inauguració, va circular per tota la ciutat un full explicatiu del funcionament de la Casa. Hi constaven els noms dels metges que tindrien cura de la salut dels residents. També deixava constància que a part de rebre caritat en forma d’espècies, com mobiliari, roba o aliments, les germanetes recollien almoines, porta a porta, activitat per la qual estaven legalment autoritzades.

Comentaris
To Top