[Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Darrerament, s’està instal·lant a l’imaginari col·lectiu el dogma que el neoliberalisme i el lliure mercat són l’origen de tots els nostres mals. Es tracta d’un argument que em fa certa gràcia, atès que, a la Unió Europea, per exemple, el pes mitjà del sector públic sobre el PIB va ser del 46,6% l’any 2019. A Espanya, el 2020, aquest indicador va assolir un històric 52,28%, si bé cal contextualitzar-lo en l’excepcionalitat de la pandèmia.
A més, resulta innegable que la intervenció de l’Administració dins de l’economia és una tendència que, a casa nostra, cotitza a l’alça. En aquest context, a les agendes econòmiques es vol potenciar la col·laboració publicoprivada. Ara bé, en un país on, tradicionalment, aquest concepte consistia a nomenar companys de pupitre com a presidents d’empreses privatitzades, el repte és majúscul.
Com bé apuntava l’amic i admirat Joan Bigorra, director d’Estratègia i Innovació de l’ISGlobal, en una entrevista a aquest Diari, el principal fre de la col·laboració publicoprivada és el recel entre les parts. El que ell exposava en l’àmbit de la ciència i la salut és extrapolable al de l’economia; també al de la construcció urbana. A Sabadell, s’estan duent a terme intents encomiables en aquest sentit, però no ens n’acabem de sortir. El contundent article de Manel Larrosa Per un Next Generation ciutadà ho exposa amb tota la seva cruesa i ens hauria de fer reflexionar profundament. Jo hi afegiria que el fre és sovint més tècnic que polític. Hi ha una certa por, infundada, a perdre la cadira.
El sector públic hauria d’entendre que col·laborar no significa convidar el privat a sessions de PowerPoint en qualitat d’espectador. També deixar de percebre’l com una nosa o una amenaça i incorporar-lo com un aliat indispensable per afrontar la complexitat present i futura. D’altra banda, als privats potser ens cal més empatia envers la idiosincràsia pública. Hem d’acceptar que els tempos i els condicionants de regulació del públic són molt diferents que els nostres.
En resum, cal acoblar llenguatges i velocitats sense perdre la pròpia essència. Col·laborar implica compartir, escoltar, repensar, cedir, canviar, sumar, resiliència… Com abans en siguem conscients i creem les estructures estables que vehiculin aquesta col·laboració, més avantatge competitiu obtindrem.
