La sarsuela a Catalunya és inexistent més enllà d’entitats amateurs, recitals i puntuals incursions d’alguna companyies pseudo-professionals que s’atreveixen amb muntatges tan empàtics com –sovint- deficitaris. L’excepció l’ha marcat durant la darrera dècada l’aposta de Xavier Albertí al TNC.
En aquest migrat context, la FOC ha estat l’única entitat la a casa nostra que ha programat un homenatge en memòria dels 150 anys del naixement da Amadeu Vives. I ho han fet amb un clàssic recital de hits, sense decebre un públic també delerós de bones propostes de sarsuela.
A més, han comptat amb la participació del tenor català Josep Bros. Tres dècades després, Bros és una de les veus espanyoles amb més recorregut nacional i internacional. De timbre més clar al registre agut que manté en bona forma, i amb un centre més enfosquit i no sempre rodó però amb un fraseig ben delineat, sense escatimar un fraseig d’amplitud demostrant bon fiato i la capacitat per potenciar el lirisme com a La villana i a Doña Francisquita.
A més, va incloure la desconeguda cançó de Severí que segueix el model de balada en què un personatge explica una història-conte procedent de l’òpera Euda d’Uriach, la segona òpera de Vives. Títol del que també és va escoltar la dansa de les bruixes, una peça que només assoleix un cert aire exòtic i macabre a la coda.
Xavier Puig la va tractar amb especial cura al capdavant d’una OSV, que va sonar enèrgica al Fandango de Doña Francisquita –amb Belén Cabanes com a solista en les castanyoles- i que va sorprendre amb A la plaça hi ha ballades de la suite Follies i paisatges, una peça realment ambiciosa cantada amb un rendiment de conjunt satisfactori, com a la majoria d’intervencions pel cor de l’AAOS i el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana –mascareta inclosa-.
Per la seva part, la soprano lírico-lleugera Isabella Gaudí, solvent en tot el registre, agut esmaltat i només puntualment coberta per l’orquestra quan encetava frase amb dinàmiques contingudes. Prudent en passatges delicats, va dotar d’intensitat exprevissivitat la romança de Cosette, La nina de ojos azules de Bohemios i va defensant-se amb comoditat a la coloratura i notes picades a La generala i Doña Francisquita. No obstant, els canvis de vestuari es percebien innecessaris com anacrònics per donar aire de gala. I per algú, també sexista.
En resum, un bon concert que sembla, serà, l’únic homenatge a casa nostra a qui va ser una icona en el seu temps i un pont entre Madrid i Catalunya.
