En el marc de l’exposició temporal Cartes, dietaris i memòries de guerra i postguerra (1939-1945), el Museu d’Història va retre homenatge a la figura del dirigent obrer sabadellenc Josep Rosas. Una quarantena de persones van assistir a una trobada que va comptar amb la presència física de Paloma Parrini Rosas, arribada en viatge intercontinental des de Xile.
A més a més, també Berta Rosas, filla de l’homenatjat, va participar per vídeo, tot saludant i l’acte i recordant records d’infantesa amb el seu pare. “Vam viure a Sabadell fins l’any 1939, quan vam haver de marxar a l’exili. A Sabadell la infantesa va ser molt bonica, lliure. Sempre jugant i jugant”, recordava Berta. “Fins que va arribar la guerra i el menjar va començar a racionar-se”, afegia”. Berta no va viatjar a Sabadell degut a la seva edat, de 93 anys. També va enviar un vídeo un altre nebot de Josep, en aquest José.
També hi va participar l’historiador Josep Antoni Pozo, qui va contextualitzar la figura de Josep Rosas, qui va venir a viure a Sabadell el 1914. I és que, fins als seus 24 anys, va viure en una colònia tèxtil del riu Llobregat. “Aquelles colònies en les que el patró era a la vegada molt paternalista i molt sobreexplotador”, apuntava Pozo. “Així que quan arriba a Sabadell, està ben curtit”. Comença a militar a la Federació Local de Sindicats de Sabadell (FLS), adherida a la CNT. “Forma part de la generació d’anarcosindicalistes que, durant la dècada dels anys 20, va protagonitzar la lluita sindical”.
Però el que Josep Antoni Pozo volia destacar, especialment, va ser l’evolució del dirigent obrer. I és que en els anys 20 és anarcosindicalista, però en els anys 30 es fa frentista (de fet, va ser encartat pels fets del Sis d’Octubre de 1934) i durant la Guerra Civil ja milita directament al PSUC. Posteriorment, xocarà amb els paradigmes comunistes soviètics i acabarà defensant, des de finals dels anys 40 i 50, la creació d’un altre tipus de partit socialista a Catalunya. “Podria semblar una trajectòria contradictòria, fins i tot una deriva”, explicava ahir Pozo. “Però jo trobo que s’emmarca en una lògica, seva, en la relació entre obrerisme i republicanisme”.
Gener del 39: a l’exili
En el moment d’esclatar la guerra, estava casat amb Teresa Pera Vallribera, nascuda a Sabadell el 1899. Tenien 3 fills: Màrius, Berta i Palmira. Tots ells sortiran de Sabadell la nit del 24 o 25 de gener de 1939, sosté Pozo. O sigui, poques hores abans que les tropes franquistes entressin a Sabadell (provinents de Terrassa, i prèviament d’Igualada i Cervera), aquell 27 de gener. Tal dia com dijous d’aquesta setmana, quan es compleixen 83 anys.
Juntament amb desenes de milers de republicans (especialment catalans, però també de Madrid, Castellà, el País Valencià i l’Aragó; provinents de tots els territoris limítrofs que anaven caient) es van amuntegar a La Jonquera. Però França no va obrir les fronteres fins al 5 de febrer. Es calcula que 450.000 persones hi van creuar els Pirineus aquelles setmanes (també per Vielha i Portbou), en un èxode humà poc recordat a la Catalunya d’avui en dia.
Rosas fou enviat al camp de concentració de la platja d’Argelers, mentre que la dona i fills anaren a un indret més protegit. Després de moltes peripècies, tots ells pogueren marxar a l’exili de Xile. Ell, al vaixell Winipeg. Ella i els fills, embarcant en el vaixell Groix.
Rosas moriria a l’exili l’any 1968, greument malalt. Havia intentat negociar el seu retorn a Sabadell, però l’alcalde Marcet s’hi va negar: “Aquella gent no la volem aquí”, hauria etzibat-. I és que Rosas no nés era republicà. “Simbolitzava la resistència republicana”, diu Pozo. I remata: “Aquells que el van fer fora, el van impedir tornar”.
